LA SOLIDARITAT

Tothom sap que actualment no corren temps d’abundància, ni de ben estar social, ni de tolerància, mes bé tot el contrari; aquests són uns temps de penúries, de no arribar a final de mes , de pagues de subsidi, i de sacrificis en no poder satisfer les necessitats bàsiques.
És amb aquestes condicions que els humans, pot ser, desenvolupen una de les condicions que els fa més persones, més racionals i caritatives; quan desenvolupa l’estimació cap als seus iguals i els ajuda sense esperar res a canvi, a no ser un ben estar interior. Aquesta condició humana l’anomenam solidaritat.

Possiblement, el nexe que tenen entre si totes les creences religioses és la caritat, que parteix de l’ésser humà i es dirigeix essencialment cap al ser humà i, perquè es doni, cal que hi hagi dues persones: una de necessitada i una altra de solidària. La noblesa d’aquest acte rau a ajudar sense demanar res, a ajudar sense que ningú se n’adoni, ni els propis interessats.

La vertadera solidaritat és la que es du terme per convicció. Suposa veure els altres amb el cor; suposa sentiments d’empatia i apropar-se a la realitat dels necessitats sense humiliar la seva dignitat; suposa ajuda i suposa almoina i, tot, d’una forma continuada, sempre segons les possibilitats de cadascun.
Sol passar que durant una època de l’any, coincidint sempre amb aquestes dates, que la gent torna de cop més solidària. La causa, sens dubte, és el que s’anomena “esperit nadalenc”, que fa que les persones esdevenguin més generoses i més amables amb els seus semblants. Les escoles, les parròquies i els comerços comencen campanyes solidàries contra la fam, campanyes per ajudar que els nins i nines tenguin joguines i llepolies. Durant aquest mes, tothom estima a tothom i ho demostra; és simpàtic, altruista i caritatiu.

Ara bé, és possible ser solidaris i caritatius durant tot l’any?

La resposta es troba dins cada un de nosaltres.


Col·legi Sant Vicenç de Paül
La Soledat (Palma)

EDUCAR ELS FILLS A PARTIR DEL DIÀLEG

Quantes vegades ens hem trobat dient que els nostres fills no ens escolten o que els hem de repetir fins a l’esgotament les mateixes coses? Realment ens comunicam amb els nostres fills emprant el diàleg? Per què dialogar amb ells és tan i tan important?

El diàleg implica que parlin entre elles dues o més persones. Deim coses, però també escoltam coses. A una societat tant complexa i estressant com la que ens ha tocat viure, ens aturam a escoltar els nostres fills en la mesura necessària? O sols quan ens ho demanen a crits o, simplement, veim que no segueixen el camí correcte? En tot cas, per què no l’estan seguint? Deu ser l’escola? Els amics? Devem ser els pares?

Si volem tenir cert control sobre el que fan i pensen els nostres fills i, sobretot, volem inculcar-los els valors, idees i actituds que ens pareguin els més correctes, el diàleg serà fonamental.
És important perquè és la base del respecte entre persones. Respecte perquè aprenem a escoltar quan algú ens diu el que pensa o vol; respecte perquè aprenem que si escoltam ens escoltaran quan tenim alguna cosa a dir. I això és fonamental en una societat on el civisme i el respecte estan sent esclafats per un individualisme i un egoisme mai vists.

El diàleg s’ha de fomentar des de casa; perquè fins a l’arribada de l’adolescència, el model més important per als nins és la família. He dit model? Doncs sí. Perquè resulta que els nins, en aquestes edats, aprenen gran part dels valors i les actituds mitjançant la imitació d’un model. I més encara si és un model important. I quin més important que els pares, en aquesta edat? L’escola serà, en tot cas, l’espai on els nostres fills posen en pràctica els valors, actituds (com el respecte) i altres habilitats que aprenen a partir del model establert a casa. L’espai on generalitzen i perfeccionen aquestes habilitats.

Per tant, com molts ja haureu deduït, si volem que els nostres fills ens escoltin i ens expliquin les seves preocupacions, frustracions, idees, vivències... hem de ser nosaltres els que comencem escoltant-los i explicant-los les coses que creim que han de saber.
Hem de donar-los el model a seguir i, de manera natural, a la majoria dels casos, aniran adquirint l’habilitat d’escoltar i respectar els altres, pensin de la manera que pensin. Ara bé, mai no hem d’esperar el que nosaltres no haguem fet primer. Aquesta és, diria jo, una regla d’or que sempre hem de tenir en compte.

Però el diàleg, a més, és la manera més eficaç d’ensenyar les habilitats bàsiques de comunicació dels nins; de tenir idees pròpies i saber-les expressar sense por i sense ofendre. I tot això a que ens duu, finalment? També, i no menys important, a una millor autoestima i un més adequat desenvolupament personal.
D’aquesta manera, podem plantejar l’educació mitjançant el diàleg com una espècie de vacuna que ajudarà els nostres fills a estar millor amb nosaltres i amb la resta de gent, a aconseguir una millor independència emocional quan es van fent grans, i a sentir-se més feliços i compartir amb nosaltres (que també haurem après a escoltar-los i valorar-los) les seves vivències, tant les negatives com les positives.

Ara bé, no ens enganem. La tasca d’educar a partir del diàleg no només és difícil i esgotadora (com també ho és l’esforç ineficaç de repetir constantment mitjançant l’exigència coses que els nins no escolten ni valoren), sinó que dura anys i quasi mai dóna resultats de manera immediata. Estiguem on estiguem del camí, tal vegada és l’hora d’aturar-nos per un moment de caminar i pensar si ho estam fent en la direcció correcta. Sempre som a temps d’aprendre a dialogar amb els nostres fills i ensenyar-los a dialogar amb nosaltres. Si, en canvi, ja estau educant els vostres fills a partir del diàleg, ànim i a seguir! L’esforç és més que ben recompensat. Això sí, a llarg termini.

Serafí Jiménez
Psicòleg i Neuropsicòleg
Col·legi Verge de Monti-Sion (Porreres)

LA RESPONSABILITAT ENS FA FORTS

Hi ha una expressió que sempre me crida l’atenció: “disfruta ara el teu fill, que quan sigui gran no ho podràs fer”. És que hem viscut un gran avanç: ara tenim els fills perquè decidim tenir-los. És un gran avanç en la humanització: es diu paternitat responsable.

Antigament les coses anaven d’una altra manera, més malament. Els fills arribaven com a conseqüència, de vegades no desitjada, de l’activitat sexual. Naixien dins una gran família on els germans competien per “conquerir” l’amor i l’atenció dels pares. Calia demostrar que valien i mereixien ser estimats.

Ara no és així i naixem ja desitjats. Això és molt bo. Però una cosa bona pot tenir conseqüències dolentes. De vegades tractam els fills com si fossin una jugueta: ens fa molta gràcia quan fan coses malifetes i els hi reim, els vestim i pentinam imitant com ho fan els adolescents quan es volen rebel·lar contra els pares. Què hauran de fer els pobres en ser adolescents per rebel·lar-se?

També, com que només tenim el nombre de fills que podem mantenir amb amplitud, ens podem permetre donar-los tot el que necessiten, o fins i tot jugar a conquistar el seu amor donant-los més del necessari.

A més a més, i això ja no és tan bo, moltes parelles es desfan, i en ocasions, pare i mare entren en una competició per veure qui aconseguirà que el fill l’estimi més.

El fet de ser els pares els que intenten “conquerir” l’amor dels fills i no a l’inrevés, fa que tenguem dificultats per exposar de manera controlada i protegida els fills a les conseqüències dels seus actes o per acompanyar-los en l’aprenentatge de l’esforç necessari per la vida.

Ser responsables, saber que els actes tenen conseqüències, que la realitat i la vida són com són i no regalen res, sinó que s’han d’aconseguir les coses amb esforç. Que no podem pensar sempre que el que ha de canviar és la realitat, sinó que és la persona que s’ha d’esforçar per viure dins la realitat que ve donada … tot això ens fa forts i manco vulnerables.

Hem de fer com feim, estimar els nostres fills sense que hagin de conquerir el nostre amor. Però precisament perquè els estimam, els hem d’educar en la responsabilitat i l’esforç. És un gran regal que els podem fer. Un regal molt millor que donar-los a cada moment tot el que demanen i donar la culpa a l’escola i a qui sigui quan el nostre fill no hi funciona bé.

Antoni Amorós Terrassa,
Rector Parròquia d’Artà

Carta de setembre

Benvolgudes famílies,

Aquest curs volem abordar com objectiu un tema molt important: la valoració de les distintes cultures.

Amb l’objectiu Cada cultura, un tresor ens proposem:

· Reconèixer que la diversitat cultural de tots els pobles i nacions són font d’enriquiment mutu per als grups humans i per a la convivència en pau.
· Reconèixer el compromís de totes les religions amb la pau.
· Promoure la comunicació, el diàleg, la tolerància, la comprensió i la cooperació entre religions i cultures a favor de la pau.
· Descobrir, respectar i protegir costums, festes, tradicions d’altres grups humans i d’altres pobles.
· Promoure el respecte universal i garantir els drets humans i les llibertats fonamentals de tots.

“Cada cultura un tresor”. Durant aquest curs ens unim a la decisió de l'Assemblea General de les Nacions Unides de proclamar el 2010 Any internacional d'Aproximació de les Cultures.
Així volem continuar treballant en la promoció d'una cultura de pau i no-violència; en la promoció de la comprensió, l'harmonia i la cooperació religiosa i cultural; en l'eliminació de tota forma d'intolerància i discriminació.
Volem continuar promovent el diàleg com a vehicle d'enteniment, la tolerància com a mitjà d'unió entre tots, el respecte com a base d'enteniment entre els éssers humans, el silenci contemplatiu per obrir-nos a la transcendència, la solidaritat amb els necessitats per fer un món més just.
Només pensant i actuant per als altres creixerà en nosaltres la vertadera satisfacció i felicitat.

Equip Directiu

La globalització ens exigeix ser solidaris

“Tengui menys por i esperi més;
mengi menys i mastiqui millor;
queixi’s menys i respiri més;
xerri menys i digui més;
odiï menys i estimi més;
i totes les coses bones seran seves”

Proverbi


Tenim la sort de gaudir d’una vida, d’un temps, d’uns espais i d’uns paisatges. Tenim la sort de poder obtenir allò que precisam per viure gràcies a la riquesa de la naturalesa i a les seves fonts d’energia i aliment: aire, sol, plantes, animals i altres recursos que es troben a la nostra disposició. ... Fins ara, hem compartit les delícies que la Mare Natura ens ha donat. Però així com la Terra ens ha donat bons fruits, a vegades les persones no hem sabut conrear prou bé la terra per poder assegurar que les generacions que venguin trobin el mateix que nosaltres hem gaudit.

Les visions individuals i d’acció immediata, sense pensar en el futur, han provocat una amnèsia general que ha fet oblidar que els recursos no són il·limitats. El ritme trepidant de les nostres vides ens ha portat a un situació on s’han malmès els recursos. Ens hem excedit... I ara la Terra ens demana un exercici de solidaritat. A l’igual que hem gaudit de les seves bonances, potser ara comença el moment d’ajuntar esforços individuals per un bé global i col·lectiu.

Sense anar més lluny, l’aire, que és un bé essencial per a la nostra vida, se’n comença a ressentir, de les nostres actuacions. Els gasos que li hem anat emetent han provocat l’augment de la temperatura global que s’ha traduït amb un inqüestionable canvi climàtic. En aquest sentit, el 6è Programa d’Acció de la Comunitat Europea en matèria de medi ambient ha establert, com a prioritat ineludible, reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle per tal de minvar els efectes del canvi climàtic.

Aquest és un exemple d’un repte que se’ns presenta de solidaritat amb les futures generacions i amb la Mare Terra. De les nostres petites accions individuals, diàries i rutinàries podem fer que el resultat global sigui un o sigui un altre. És en les nostres mans!.


Neus Andreu Sunyer, Tècnica de Medi Ambient
Col·legi Sant Salvador

Quin món volem deixar als nostres fills?

La terra és insultada i ens ofereix flors com a resposta (R. Tagore).

Aquesta reflexió que, potser anys enrere era del tot certa, ara sembla no tenir sentit. La terra s’està rebel·lant com a conseqüència de les agressions rebudes. D’això en tenim molts d’exemples: les praderes de posidònia es donaven sovint a vorera de mar, però actualment les aigües contaminades impedeixen aquest procés natural; la desertització que s’està produint a tants racons de la terra és fruit de l’agressió constant als nostres boscos; tantes urbanitzacions construïdes a llocs protegits (a les dunes de les platges, als llits dels torrents, etc.); l’extinció de nombroses espècies protegides com el vell marí, l’últim exemplar del qual fou capturat a finals de la dècada dels anys 50 per pescadors del Port de Sóller, orgullosos d’una pesca que avui dia ens sembla una autèntica aberració: com haurien actuat, si haguessin sabut que acabaven de capturar el darrer exemplar de la Mediterrània?

Nosaltres som usufructuaris de la terra, no pas els propietaris, i la nostra obligació és deixar-la millor de com l’hem trobada. Moltes coses hem d’aprendre i de canviar, si volem conviure en pau amb la natura. Una d’elles és la d’aprendre que els recursos són limitats i que hem d’utilitzar-los de forma racional. Quin exemple donam als nostres fills i/o alumnes, si no tenim consciència d’aquesta situació? Des de l’escola, educam en el procés de reciclatge des d’Infantil i realitzam activitats diverses de conscienciació ecològica, però l’actitud del professorat és bàsica per tal que l’alumnat assimili aquests valors, de la mateixa manera que ho és l’actitud de la família. Per aquest motiu, totes les activitats de caire ecològic que realitza l’escola s’han de fer amb la col·laboració de les famílies. Una família que no recicla a casa, que deixa brutor a la platja o al bosc, que fa una despesa innecessària d’aigua, d’electricitat, etc. obstaculitza els valors ecològics que s’intenten transmetre des de l’escola.

Podem agrair a Déu i als nostres avantpassats totes aquelles coses de les quals encara podem gaudir. Ens estaran agraïts, els nostres descendents, pel patrimoni deixat a la terra? La resposta només la tenen les futures generacions. Si estimam els nostres fills, qualsevol actuació que realitzem al nostre entorn s’ha de valorar abans, i cal tenir en compte les conseqüències futures.


Cristina Arbona, Josep A. Morell i Maria Sansó.Col·legi Sant Vicenç de Paül de Sóller

El Sol ha doblegat la foscor de la nit.
La por ha estat vençuda.
Neix un món nou.

La llosa del sepulcre, que ens feia presoners,
Ell l’ha esmicolada i ens ve a donar la mà
per fer-nos sortir de la presó, cap a la nostra pasqua.
L’odi, el mal i la mort han estat vençuts per l’amor,
encara que no ho sembli.

La nostra esperança és Jesucrist i amb Ell la vida recomença.
Morts a la vida vella, som fills de la llum i de l’amor.

En Déu es conjuguen
Vida i Amor,
Amor i Vida,
perquè vida és amor
i amor és vida;
dues coses, si així podem dir-ne,
dins un mateix cor,
el cor de Déu.
(Diego Sabiote)

Déu va crear el cel i la terra, i va veure que el que tot havia fet era molt bo

“Quan Déu va veure el que havia creat, va veure que era bo...”(Gen.1). Déu, tot bondadós, veu que tot allò que ha creat és bo. També les persones, creades a la seva imatge i semblança, són bones; i és que Déu, sempre bondat i amor, no podia crear res que no sigui bo.

L’home és creat bo. Totes les persones naixem bones i anam adquirint, al llarg de la nostra existència, virtuts, defectes, maldats i valors , a mesura que ens anam fent grans, a mesura que anam rebent una educació i a mesura que ens sentim atrets pels exemples que ens envolten. I és aquí on les persones adultes, mares, pares, padrins, familiars, amics, autoritats, mestres, educadors... tenim la responsabilitat que els infants i els joves adquireixin valors que permetin fer créixer la seva “bondat” o, pel contrari, perdin de vista aquests valors positius que els poden servir d’exemple i, així, sentir-se atrets per un món i una societat sense valors; una societat consumista, interessada solament en el seu benestar, de cada vegada més individualitzada i deshumanitzada, on el més important és la satisfacció immediata de tots els seus desitjos, de tots els seus capritxos, de totes les seves vanitats i de moltes coses superficials; i que, amb freqüència, deixa de banda valors i necessitats bàsiques de la resta del món , un món que encara pot i vol créixer en uns valors com la Pau, l’Amor i la Solidaritat...Un món on és possible el nostre objectiu general d’aquest curs: “A la Terra hi cabem tots”.

Si pensam un sol instant en el que cada un de nosaltres pot fer per aconseguir aquesta TERRA - on hi podem caber tots - aquesta societat rica en valors - on el proïsme compti tant com nosaltres mateixos - segur que podem fer un bon llistat de coses, d’intencions i d’actuacions. Però la feina més interessant, la més propera a nosaltres ,la més apassionant i la més enriquidora és l’educació.

L’educació ens permet crear una societat més preparada, més oberta, més solidària i més justa , preocupada i ocupada a ajudar els altres. En definitiva, l’educació és l’eina que ens permet demostrar que allò que va veure Déu no era només una il·lusió, sinó que era una realitat: TOT ALLÒ CREAT ERA BO...

Andreu Jaume Castañer. Col·legi Ramon Llull

“El vertader amor no es coneix per allò que exigeix, sinó per allò que ofereix”(J. Benavente)

Permeteu-me que comenci amb unes paraules que són, si més no, de les més boniques que algú hagi pogut escriure mai: “Si jo tengués el do de parlar les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués amor, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. I si tengués el do de la profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure muntanyes, si no tenc amor, no sóc res” ( Corints, 13).

Aquesta és una gran veritat. L’amor és l’eina més poderosa del món.

És amb l’amor, que aconseguim ser feliços de veritat.

Descobrim que som realment humans i persones quan algú s’alegra de l’amor que hem anat escampant en el nostre camí.

Hauríem de ser conscients de la facilitat que tenim per anar escampant amor; NOMÉS HO HEM DE VOLER FER.

Amb la família és possible escampar amor, tot posant-nos en la pell del pare, de la mare, que vénen cansats de la feina;
dels fills; que han passat moltes hores a l’escola i no han acabat l’energia; dels adolescents, els incompresos temporalment; dels padrins, que necessiten que els escoltin...TOTS ELLS SOLS VOLEN AMOR.

O amb els amics, senzillament fent-los el que voldríem que ens fessin a nosaltres: això és AMOR.

I amb la natura, els animals, les plantes... tots ells reverdegen i reviscolen quan algú els regala amor. La mare dels cadells que els protegeix amb la seva pròpia vida, l’agricultor que s’aixeca a trenc d’alba per la seva collita... tot això és AMOR.

“L’amor és pacient, és benigne (...)no té enveja (...)no és pretensiós ni orgullós; no és insolent ni egoista; no s’irrita ni és venjatiu; no s’alegra de les injustícies, sinó que es complau amb la veritat i tot ho disculpa(...)” (Corints 13).

Per això, ESCAMPEM AMOR AL NOSTRE VOLTANT I SEREM REALMENT FELIÇOS EN REPLEGAR-NE LA LLAVOR.

Col·legi Nostra Senyora de Gràcia
Llucmajor

LA PAU ÉS UN DO DE DÉU, I AL MATEIX TEMPS, TASCA DE TOTS

Quan els deixebles de Jesús van començar a predicar la paraula de Déu, ja es van trobar amb un món difícil i hostil, on homes de cors freds i endurits dominaven, mitjançant la prepotència i la força, els més humils. Malgrat això, Jesús els ensenyà que ells s'haurien de mostrar forts d'esperit i, a la vegada, blans de cor per aconseguir la pau envers les adversitats i les injustícies. Aquesta és la gran lliçó que hem d'aprendre de Jesús: que la pau és un do que hem de gaudir, però també saber preservar; que és una tasca i, que com a tal, implica fer un camí cap al nostre interior per reflexionar sobre la nostra actuació davant les dificultats; i, finalment, entendre que no és una situació de benestar individual única i exclusivament nostre, sinó que l'hem de compartir tots.

Dins el món actual, són patents les situacions de conflicte que provoquen les guerres i que atempten contra els drets de les persones; però també, en el nostre entorn i per mor de la feblesa humana, ens trobam immersos en situacions d’enfrontaments, de malestar i d’inquietud que ens aboquen a l'agressivitat i a la violència.

Davant aquests fets evidents, tota la societat, però molt especialment els pares i els educadors, tenim la tasca primordial d'inculcar i fomentar en els nostres fills i alumnes el respecte als Drets Humans, tenint sempre en compte que hem de reconèixer i tractar l'altre com igual; així com, també, tenir present que tot allò que provoca benestar duu pau.

La felicitat derivada de la pau ens farà adonar de la necessitat d’esser humils i demanar que, en aquest món confós d’avui, els pobles descobreixin formes de conviure i que la PAU imperi en els cors de tothom.

Sant Vicenç de Paül, Inca.