“Ser solidari és compartir allò que tenim, no allò que ens sobra”

Si volem definir en què consisteix la solidaritat de manera objectiva, podem dir que es tracta d’un sentiment de pertinença que fa paleses les obligacions entre els seus membres, sobretot pel que fa a l’ajuda mútua. 

Però, per a nosaltres, la solidaritat és més que això. És …

• Un dels valors humans més importants i essencials ja que a través de la solidaritat donam resposta a la necessitat de l’altre i a la de col·laboració que un pot oferir sense esperar res a canvi.

•  Una condició de l’ésser humà que complementa l’actitud social de l’individu. Quan una persona és solidària amb els altres, manté la seva naturalesa social dins l’àmbit del seu desenvolupament personal. 

La solidaritat ens ha de servir al desenvolupament més humà del nostre món, i és fonamental exercir-la quan la nostra ajuda o apropament serveixi per millorar la situació dels éssers estimats (amics, familiars,…), desconeguts o damnificats d’alguna desgràcia. Enfront d’aquestes situacions, surten del nostre interior una força i, unes ganes d’ajudar que han de resguardar la integritat de totes aquestes persones.

Hem de creure en la importància de la solidaritat perquè representa la base de molts valors humans com l’amistat, la companyonia, la lleialtat, l’honor, etc. i ens permet, com a persones, sentir-nos unides en el dolor i les alegries, en temps de crisi o en temps de bonança.

És cert que la solidaritat no és obligatòria, però esdevé per als cristians un compromís moral entre tots aquells que poden fer palesa la seva ajuda a algú que està vivint una situació d’extrema necessitat. 

La solidaritat pot sorgir per raons humanes, justificada per la igualtat de naturalesa i necessitat d’ajuda; però també per raons espirituals com són la  fraternitat humana i la dignitat de ser fills de Déu. Des d’aquestes raons, la solidaritat sobrepassa totes les fronteres polítiques, religioses, territorials i culturals; es converteix en un acte social, una acció que permet a l’ésser humà mantenir i mantenir-se amb la seva naturalesa d’individu social.  

Com a comunitat educativa, a la qual ens sentim orgullosos de pertànyer, ens veiem en la necessitat de fomentar la solidaritat ja des de les primeres etapes de l’escolarització dels nins i nines, la qual s’ha de fer palesa segurament a partir de petites coses com poden ser: 

•   l’amor per la naturalesa

•   l’ajuda incondicional a l’amiguet o amigueta que està malalt

•   formar part d’un equip i saber compartir les diverses tasques

•   respectar les coses del nostre poble

•   col·laborar en les tasques escolars

•   ajudar en els deures a algú que ho necessita

•   acceptar el qui ve de fora

•   ajudar a posar taula

•   compartir jocs i aficions

i moltes altres...

Aquesta solidaritat, que volem inculcar als nostres fills, filles, alumnes…, TOTS NOSALTRES l’hem de viure des del nostre COMPROMÍS I EXEMPLE. Hem de ser vertaders mestres en tot allò que els faci créixer en valors humans i espirituals com a persones que són. 

Sapiguem, per tant, compartir allò que tenim, no allò que ens sobra.        

Joan Servera

Rector Parròquia de la Transfiguració del Senyor d’Artà

 

La compassió és l’amor traduït en obres des del cor que estima.

La doctora Vandana Shiva, una de les veus internacionals més destacades dels moviments a favor de la justícia social i la protecció del medi ambient, sempre comenta "Cal que la compassió sigui la base de les nostres relacions, i no la conquesta".

De fet, la compassió és un sentiment a través del qual hom comparteix el sofriment d'altri. Significa "patir junts" i suposa la percepció i comprensió del patiment de l'altre, i el desig d'alleujar o fins i tot eliminar completament el seu patiment. La compassió fa que t'impliquis. És un “compartir amb”, un posar-se en la pell de l'altre, patir amb el seu patiment; però això, segons Francesc Torralba, no és possible fer-ho sense imaginació. Cal representar-se, mentalment, el seu dolor per a poder capir la gravetat d'aquell moment. En aquest punt, té molta rellevància la sensibilitat, la visió, l'audició, el que captam de l'altre; però la representació física encara no activa la compassió, sinó que és la imaginació.

La compassió també exigeix apropar-se al que pateix: "apropar-se i palpar la realitat” i no limitar-se a mirar-la des de lluny. Aquesta, esdevé imprescindible. El filòsof Carles Mèlich defensa que l’ètica és la resposta al prec d’algú que pateix i que, per tant, la compassió és la base de l’ètica. Diu: “Vivim envoltats de codis deontològics, de protocols, de comitès de bioètica. Tot això forma part de la moral. Però l’ètica és una relació cara a cara, és una resposta ara i aquí que no es pot universalitzar, irrepetible, que mai no es pot preveure, perquè l’altre sempre és diferent, és únic”. I afegeix: “A diferència de l’empatia, la resposta compassiva rau a posar-se al costat del que pateix, a acompanyar-lo en el seu dolor. Tampoc és com la pietat, perquè només el que té poder pot ser pietós, i ho pot ser precisament perquè té poder. La compassió no és vertical, sinó horitzontal”. 

Mèlich no reclama polítiques de la compassió, perquè les polítiques han de ser de justícia. Però sí que reivindica una educació de la compassió que només es pot fer des del testimoni, i on la formació religiosa ha de tenir un paper fonamental. 

I és que Jesús respon amb una paràbola en què convergeixen un sacerdot, un levita i un samarità, el paper de la compassió en els cristians. Els dos primers personatges són figures relacionades amb el culte del Temple; el tercer és un jueu cismàtic considerat com un estranger, pagà i impur, és a dir, el samarità. En el camí de Jerusalem a Jericó, el sacerdot i el levita es troben amb un home moribund, que els lladres havien assaltat, saquejat i abandonat. Els dos marxen per un altre camí i no s'acosten. En el centre de la paràbola, la resposta del samarità és compassiva, perquè no consisteix a posar-se en el lloc de l’altre, sinó a acompanyar-lo en el seu dolor, a acollir lo, a tenir cura d’ell. Ser compassiu significa que el patiment de l’altre no em deixa indiferent. La resposta compassiva és una resposta de no indiferència davant l’altre. Allò que li passa a ell/a és el meu problema. Aquesta és la diferència. El cor del samarità estava en sintonia amb el cor de Déu.

De fet, la «compassió» és una característica essencial de la misericòrdia de Déu. Ell té compassió de nosaltres. Pateix amb nosaltres i els nostres sofriments. Sent, no ens ignora, coneix els nostres dolors, ens és a prop i no ens abandona mai. 

Aquesta paràbola és un regal meravellós per a tots nosaltres, i també un compromís! Tots som cridats a recórrer el mateix camí del bon samarità, que és la figura del Crist: Jesús s'ha inclinat sobre nosaltres, s'ha convertit en el nostre servidor, i així ens ha salvat, perquè també nosaltres poguem estimar-nos els uns als altres com Ell ens ha estimat, de la mateixa manera.

Però avui en dia vivim una època a on tot va molt de pressa, la comunicació és instantània i sembla que tot sigui immediat sense donar-te temps a creure ni raonar en tot allò que veus o t'envolta. És a dir, que parlam molt del que passa arreu del món però ens costa comprendre per què passa. Discutim sobre codis i mesures, però es fa evident que la resposta des de la compassió, des del ser-hi, des de ser al costat del que pateix, cada cop queda més lluny.

Miquel Miralles

C.C. Beata Francinaina Cirer – Inca

DE LA IMPORTÀNCIA DEL SILENCI

Però, de quin silenci?

El fet de no parlar, de callar.

El fet de no expressar algú el seu pensament amb paraules o per escrit.

L'absència de tot so o soroll.

Pausa, breu interval sense música ni cant.

Dins un món urbà on la presència constant de sorolls de tota mena: automòbils que parteixen, que circulen, que s'aturen; timbres que toquen, telèfons fixos i mòbils que sonen, que parlen, que canten; aparells donant notícies, amb gent informant, desinformant, parlant, cridant, rient , plorant,... tan quotidians, tan “imperceptibles”, tan familiars que arraconen, minimitzen o fins i tot obliden la importància del silenci. Un concepte, el silenci, el qual ha estat elogiat com una de les qualitats més significatives de les persones per una gran quantitat de proverbis, dites, refranys i una infinitat de personalitats. D'entre totes elles, ens podríem quedar amb una, ni millor ni pitjor que moltes altres, la d'un escriptor anglès de finals del segle XVIII i principis del XIX, conegut pels seus assaigs humanistes i crítiques literàries, William Hazlitt, que diu “El silenci és el gran art de la conversa”. La qual cosa, potser, podríem interpretar com:

El silenci necessari per escoltar activament, amb el temps necessari, l'infant quan ens conta les seves curolles, els seus somnis, les seves pors, les seves inquietuds.

El silenci necessari per escoltar activament l'amic, l'amiga, la parella, quan ens comparteix les seves penes i alegries, pensaments i sentiments.

El silenci necessari per escoltar activament els nostres padrins i padrines quan ens tornen a contar les seves vivències, les seves experiències, els seus consells basats en una vida ja viscuda.

El silenci necessari per escoltar activament la persona que presenta opinions, creences, emocions i interessos llunyans o fins i tot contraposats amb els nostres, amb la certesa que ningú de nosaltres posseeix la veritat absoluta.

El silenci per poder reflexionar i conversar amb nosaltres mateixos sobre el dia a dia que vivim, les nostres actituds, els nostres anhels, els nostres projectes; per poder agafar forces per una millora constant amb les nostres relacions en el nostre entorn més proper: família, amics, companys de feina...

El silenci necessari per reflexionar i conversar amb nosaltres mateixos sobre la necessitat de sentir-nos membres de la humanitat de mesurar i valorar el nostre compromís vers els altres, fins i tot amb aquelles persones amb qui no mantindrem una conversa en la nostra vida.

El silenci per escoltar els ocells, el vent, les ones del mar, com un ser més que forma part de l'harmonia de la natura.

El silenci necessari per reflexionar i conversar amb el Senyor, amor sense límits, que habita en nosaltres i ens trascendeix, que ens fa conscients de la nostra feblesa, de la necessitat humana d'estimar i ser estimats per recórrer aquesta vida terrenal finita.

Veiem doncs, que el significat de silenci té una transcendència molt més ampla que un esquifit fet de no parlar, de no expressar un sentiment, de l'absència de soroll o d'una simple, encara que important, pausa musical.

Potser podríem acabar amb un poema que Pablo Neruda va fer sobre el silenci.

Yo que crecí dentro de un árbol
tendría mucho que decir,
pero aprendí tanto silencio
que tengo mucho que callar
y eso se conoce creciendo
sin otro goce que crecer,
sin más pasión que la substancia,
sin más acción que la inocencia,
y por dentro el tiempo dorado
hasta que la altura lo llama
para convertirlo en naranja.

                                                               Mateu Cortès Brunet

                                               Sant Vicenç de Paül – Manacor

VIATGE A L’INTERIOR

Tal vegada us sorprengui l’objectiu que hem elegit per a aquest curs escolar: VIATGE A L’INTERIOR. Així com també la foto de portada en què apareix una escultura de Jaume Plemsa que ens convida a mirar des de l’interior per descobrir la bellesa del cel, les paraules i la comunicació. Aquest objectiu va ser proposat per tot l’equip de directores i directores dels centres escolars de la Caritat, i de la qual cosa me’n vaig alegrar molt, perquè només canviarem la realitat si n’estam necessitats. I TOTS sentim la necessitat d’ajudar als nostres alumnes, i a nosaltres mateixos, a viure l’atenció plena a cada moment de la vida. També estam experimentant, a les aules i al carrer, la necessitat de tenir una mirada profunda, interior, per tal de no quedar-nos només amb la part visible i superfícial de la realitat. De l’editorial de la Revista Religión y Escuela del passat mes de març recollim aquest text:

“El que anomenam interioritat és una dimensió constitutiva del ser humà que no pot quedar al marge de la mirada pedagògica que vol estar compromesa amb el desenvolupament integral dels alumnes. El ser humà és un únic tot. Cada ser humà és una consciència única que se construeix en el diàleg amb el que hi ha fora de si. Reivindicar la interioritat a l’escola és alertar als nostres alumnes del risc de la superficialitat, de la uniformitat o del mite de l’èxit social; es sembrar en ells el gust de la recerca de la veritat per la veritat mateixa, més enllà de les aparences. Educar en la interioritat és acompanyar-los en l’art de ser lliures, ajudar-los a qüestionar-se les raons del que es vol vendre com a bo i convidar-los a créixer descobrint la seva originalitat com a persones. Només podem educar la interioritat si ensenyam la manera de relacionar-nos crítica i harmònicament amb la realitat, amb els altres i amb nosaltres mateixos.” Només podem educar la interioritat si ensenyam la manera de relacionar-nos crítica i harmònicament amb la realitat, amb els altres i amb nosaltres mateixos.” Aquests aspectes són els que proposam a la comunitat educativa: ·         Acompanyar els alumnes en l’art de ser lliures ·         Ajudar-los a qüestionar-se les propostes i ofertes que reben ·         Convidar-los a créixer descobrint l’originalitat Per tot això, necessitam experimentar el silenci; practicar l’atenció plena (mindfudness); desenvolupar la capacitat d’admiració; valorar i ordenar les idees i les emocions... i totes aquestes activitats amb la finalitat de practicar la compassió amb un mateix i amb els altres; integrar les situacions adverses amb serenitat; desenvolupar les pròpies capacitats i posar-les al servei dels altres; i reconèixer la necessitat d’obrir-se al Déu-compassió. Realment aquesta pràctica de la interioritat implica el rebuig a tota violència; l’esforç per relacionar-nos de manera respectuosa amb els altres i amb nosaltres mateixos; viure en el convenciment que la persona es construeix en l’esforç i la superació i que l’estimació, la pau i la bellesa són expressió del que descobrirem en el viatge a l’interior. A l’Agenda escolar anirem desgranant setmana a setmana aspectes del viatge a l’interior i mensualment a la Carta a les famílies hi trobareu reflexions entorn al mateix tema. Convidam els pares a practicar, d’alguna manera, la interioritat que ens farà ser més persones i afavorirà l’educació dels vostres fills i filles. Margalida Moyà Pons Delegada d’Ensenyança

La humanitat i la terra units amb harmonia

El planeta Terra orbita dins un vast i desconegut Univers. Un punt insignificant dins la Magnitud va esdevenir fa milions d’anys l’indret que ens acull. Els humans – en el moment en què començàrem a transitar-hi – trobàrem un espai preparat per fer possible la nostra existència. D’això ens n’han parlat al llarg dels segles padrins i repadrins; tota la història de la Humanitat ha estat sempre lligada a la Natura, a la terra, a l’entorn.

Tot partint de la globalitat arribam, segle rere segle, any rere any, moment rere moment, al lloc que ocupam avui, que vivim i que estimam: un planeta, cinc continents, un país i un benvolgut i petit tros de terra enmig la Mediterrània. Mallorca és el nostre espai compartit, el nostre refugi. Dins la mirada d’un illenc hom sempre hi veu la mar.

La definició del nostre entorn com a illa de la calma o com a refugi idíl·lic pot tenir ben bé els dies comptats. El nostre compromís com a docents, com a pares i com a avantguarda de les noves generacions que cada dia dibuixen un somriure a les nostres aules, ha de ser ben clar: No podem deixar que el nostre petit bocí de planeta es faci malbé. I és ara que ho hem de fer; educar per a una ecologia integral és una missió del dia d’avui perquè demà potser ja arribarem tard.  

Quan se’ns ofereix un regal, una alegrança, primer de tot sentim emoció i admiració davant la incògnita que se’ns presenta al davant. En desembolicar-lo, els ulls s’il·luminen i la paraula GRÀCIES apareix als nostres llavis. Col·locam el regal en un lloc privilegiat i li retem homenatge perquè sentim agraïment i recordam amb tendresa la persona que ens l’ha fet. Aquest és exactament el paper de la Natura dins les nostres vides: Admiració pel regal, Emoció davant la seva Trascendència, un Lloc destacat a la nostra vida i un Agraïment perpetu perquè el tenim i no se n’espera res a canvi… És la nostra obligació entendre la Natura com a bé preuat que ens ha estat regalat. Decidir si tenir-ne cura o, per contra, aprofitar-nos-en d’una forma cobdiciosa i no gens fraternal, és un deure. Noltros ja hem triat: Allò global està fet de petites accions locals. Molt bon estiu a tota la comunitat educativa.  Aquest serà, sens dubte, un estiu respectuós amb el nostre regal, un estiu viscut amb ulls d’infant sorprès davant la  grandesa de sa roqueta que hem tengut la sort d’habitar i estimar.                                                                                Catalina Th. Galmés Vellibre                                                Col·legi Ramon Llull (Santa Maria del Camí)

 

COOPERACIÓ "APRENEM A VIURE EN EL MÓN GLOBALITZAT"

És un fet inqüestionable que el nostre planeta es converteix dia a dia en un lloc on els espais i temps es redueixen cada vegada més; on compartim no només allò material i econòmic, sinó també cultures, races, religions... la qual cosa dóna lloc a una "aldea global". Malgrat la idea inicial que la globalització és un dels motius que genera exclusió de milions de persones en tot el món a causa de pobresa, origen, creences... aquesta ens brinda la possibilitat de crear nous espais d'intercanvi i d'amistat amb accions que es dirigeixin contra la desigualtat, de treballar valors que afavoreixin la socialització i la solidaritat. En els nostres centres, l'educació en valors és un eix primordial que contempla la cultura d'una forma més oberta i permeable cap a la realitat pluricultural que vivim; d’aquesta manera, afavorim unes relacions més humanes, flexibles i democràtiques. La cooperació serà la clau que ens permetrà lluitar contra l'individualisme, la competitivitat, la insolidaritat, la dependència i la subordinació. Però, què és la cooperació? Es pot definir com "l'acció que es realitza juntament amb altres per aconseguir un mateix fi, i en què sempre hi és  necessària la reciprocitat” (Carreras et al., 1995). PER QUÈ TREBALLAR LA COOPERACIÓ A L'ESCOLA? L'escola és una comunitat que es construeix amb la col·laboració i la cooperació de tots els seus membres. Treballar a favor de la cooperació significa perseguir objectius com: -      Observar les necessitats que tenen els altres i les nostres pròpies.

-      Estimular la comunicació i coordinació en el grup.

-      Conscienciar que les diferències entre les persones no són una dificultat per aconseguir una bona convivència.

Si l'alumnat aprèn que la seva vida es troba íntimament lligada als problemes del proïsme i d'altres ambients distants, començarà a examinar de manera crítica les seves pròpies suposicions, actituds, valors i models de comportament: això el durà a una preocupació ètica més universal i el farà sentir ciutadà del món.

Una persona cooperativa tendrà més habilitats socials i valorarà positivament els altres, alhora que serà capaç de defensar els seus propis punts de vista. LA COOPERACIÓ I L'ECOLOGIA INTEGRAL Malgrat que la desigualtat a escala mundial i els problemes ecològics tenguin les seves arrels en la història, és innegable que avui es manifesten d'una manera molt més crua. La solidaritat es va teixint a partir de l'intercanvi i el coneixement mutu entre les diverses cultures. Un pas important per aconseguir un món millor serà la forma en la qual els alumnes puguin desenvolupar-se com a persones conscients, crítiques, responsables, actives, solidàries i justes. En relació a l'educació pel desenvolupament i l'ecologia integral, perquè una persona construeixi actituds i valors solidaris amb la humanitat i la natura, cal que visqui constantment la cooperació dins l'escola. És en aquest punt on també s'ha d’estendre a altres àmbits educatius no formals com la família, diverses ONG, les institucions... "EDUCAM MÉS PEL QUE FEIM QUE PEL QUE ENSENYAM" (Piaget) El nostre món necessita més solidaritat i cooperació per al desenvolupament, a més de rompre la perpetuació de l'individualisme i la competitivitat que tan atrapats encara ens té. Des de l'escola, hem de posar en marxa els principis de cooperació per tal de superar un fi estrictament acadèmic, tot donant-li una dimensió més global i establint un contracte de cooperació amb la natura i la humanitat en el seu conjunt. I a casa, què feim? Hem de ser conscients de la importància de les relacions que es donen al context familiar. Cal transmetre valors i actituds que realment es visquin, i aconseguir, per tant, que la participació i la cooperació formin part del nostre tarannà. Cristina Vidal Col·legi Sant Vicenç de Paül-FECIB Coll d'en Rabassa