CONVIVÈNCIA. HUMANITZEM LA COMUNICACIÓ

La paraula convivència té una definió excessivament senzilla: viure junts. Aquesta és la definició lèxica que en fan tots els diccionaris de llengua, i que, si bé és força precisa i entenent, no s'acosta per res a la difícil realitat que suposa el fet de viure en comunitat. El mot convivència podria trobar, després de molt parlar-ne, una definició estipulativa, és a dir, una definició decidida convencionalment per raons de claredat i precisió en un context determinat. Però caldria, encara, posar la definició en pràctica. I aquest és el vertader problema del mot. Si bé tots la sabem definir d'una manera o altra, els humans, cada cop posam més traves a la manera de viure, al fet de conviure. Sobte, però, que darrere aquesta manca de sensibilitat i falta de valors generalitzat que ens obliga a posar damunt la taula el tema de la convivència, tothom té por a quedar-se sol. O més ben dit, a la soledat. És clar, doncs, que l'home, la humanitat, no es va crear per viure de forma aïllada a la comunitat, sinó que va ser creada per viure en comunió, per compartir, per estimar, per ajudar-se i, òbviament, per comunicar-se. En el cas dels humans, aquesta comunicació s'anomena llenguatge, i aquest és el gran regal de la comunicació1. Per recuperar la convivència i exaltar valors que són a la boca de tothom però que ben pocs practiquen com el respecte, la tolerància, la igualtat, la llibertat... hem de recuperar primer de tot el poder de la comunicació. Si no aprenem a parlar i a dialogar, a criticar de forma sempre constructiva, a opinar... difícilment entendrem que viure és molt més que néixer, créixer, reproduir-se i morir. Viure és, sobretot, conviure. És ser capaços d'entendre i resoldre els conflictes que la vida ens planteja diàriament. Però resoldre'ls sempre de forma pacífica i civilitzada, sense fer ús de la força ni la injustícia. Hem d'aconseguir que la raó s'imposi a la força, i la paraula sigui l'única eina per aconseguir aquest objectiu. I avui, enmig d'un trasbals econòmic amb pocs precedents i d'una revolució tecnològica mai vista, la comunicació i la forma de viure s'han vist afectats per allò que s'anomenen les xarxes socials, i que suposa, sens dubte, una nova forma de comunicació. Lògicament, amb la mesura de la responsabilitat, aquestes noves eines comunicatives suposen avançar i millorar les relacions socials i humanes, ja que ens permeten establir contacte quasi permanent amb persones que es troben a milers de quilòmetres de nosaltres. La por, però, és que aquesta transformació comunicativa no es converteixi en un problema per a la societat, i al final acabem marginant el gran regal de la comunicació que suposa el llenguatge, i per tant acabi afectant la convivència amb les persones. Una cosa no pot substituir l'altra, i per tant no podem permetre que les xarxes socials siguin el fil conductor i comunicatiu de les relacions humanes. La veu, la mirada, els gestos, l'entonació, l'espai comunicatiu... tots aquests elements són naturals del llenguatge humà, i en cap cas poden desaparèixer. Per tant, avui tenim la difícil tasca de recuperar valors que sembla que s'hagin congelat o perduts, i fer que la comunicació humana sigui el mecanisme conductor d'aquest procés de convivència. Això, unit a les noves formes de relació cibernàutiques, pot esdevenir la mescla i el poder necessari per aconseguir un món més just i millor.  CC SANT SALVADOR D'ARTÀ MAIG DE 2013