Sor Margalida es va guanyar el respecte de la comunitat educativa i d’una part de la societat mallorquina que la va conèixer. Per la seva rigurositat, la seva capacitat de feina i la seva dedicació. Amb aquest sentit, va actuar sempre des de l’exemple.
Etimològicament, la paraula respecte ve del llatí respectus, que significa ”mirada enrere; consideració”.
Al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, podem trobar, entre d’altres, dues accepcions de la paraula respecte: la que té una connotació de responsabilitat i la que deixa veure una connotació de por.
En la societat actual, el respecte hauria de ser un acte de responsabilitat cap a un mateix i cap als altres amb qui convivim i cap al món en general. Ens equivoquem quan pretenem obtenir el respecte dels altres basat en la por i el càstig.
En una societat en la qual tots ens omplim la boca parlant de respecte, moltes vegades actuem de forma contradictòria. Exigim respecte als altres, quan sovint noltros no som respectuosos i, per tant, no actuem des de l’exemple.
Com pot un pare o una mare demanar respecte als seus fills quan no és capaç de posar límits, de dir “no” al seu fill/a, d’actuar impulsivament, sense escoltar?
I com pot un/a docent demanar que els seus alumnes el respectin si no som capaços de posar-nos al lloc de l’infant, posar límits dins les aules, restaurar els conflictes, reflexionar i aprendre d’ells?
I sobretot, com podem els adults demanar respecte als nostres infants quan, moltes vegades, no ens tenim respecte a noltros mateixos?
És ben cert que la societat actual no ajuda en aquest sentit. És necessari que ens aturem una mica i treballem des de l’autoconeixement i l’autocura. Serà molt difícil aconseguir que ens respectin i inculcar als joves la responsabilitat de ser respectuosos, si ens trobem cansats, estressats o desanimats.
És la nostra responsabilitat com adults, cuidar-nos, deixar un temps cada dia per la reflexió, per prendre consciència de com hem actuat, de com ens hem sentit i de com ha pogut influir el nostre comportament en l’aprenentatge dels nostres nin@s. Fer la “
mirada enrere”.
Moltes vegades actuem per impuls, sense reflexionar, de forma involuntària, per inèrcia, perquè així vàrem aprendre noltros a ser responsables.
Però estem a una altra societat. Això és evident. El que diem els pares/mares i docents moltes vegades, ja no és una certesa irrefutable. El “perquè jo ho dic”, ja no funciona com a veritat absoluta.
Podrem aconseguir una obediència “momentània”, provocada per la por a un càstig, però no haurem aconseguit que els nostres infants interioritzin el respecte com un valor i una manera de viure la vida.
I això no vol dir, com a vegades es confon, que hem de deixar que els infants facin el que volen, o que no han de tenir conseqüències dels seus actes. Res a veure. El càstig hi ha de ser quan és necessari, igual que hi ha de ser el reforç positiu. Però ambdós s’han d’aplicar de forma conscient, reflexiva, proporcional i sempre amb la finalitat que serveixi perquè els nostres infants canviïn la seva conducta, millorin cada dia com a persones, i actuïn baix la responsabilitat, i no baix la por.
Només així aconseguirem joves i adults que siguin capaços de respectar-se i respectar als altres.
Comissió de Benestar i Convivència
(Sant Vicenç de Paül. La Soledat)
