Quantes vegades ens hem trobat dient que els nostres fills no ens escolten o que els hem de repetir fins a l’esgotament les mateixes coses? Realment ens comunicam amb els nostres fills emprant el diàleg? Per què dialogar amb ells és tan i tan important?
El diàleg implica que parlin entre elles dues o més persones. Deim coses, però també escoltam coses. A una societat tant complexa i estressant com la que ens ha tocat viure, ens aturam a escoltar els nostres fills en la mesura necessària? O sols quan ens ho demanen a crits o, simplement, veim que no segueixen el camí correcte? En tot cas, per què no l’estan seguint? Deu ser l’escola? Els amics? Devem ser els pares?
Si volem tenir cert control sobre el que fan i pensen els nostres fills i, sobretot, volem inculcar-los els valors, idees i actituds que ens pareguin els més correctes, el diàleg serà fonamental.
És important perquè és la base del respecte entre persones. Respecte perquè aprenem a escoltar quan algú ens diu el que pensa o vol; respecte perquè aprenem que si escoltam ens escoltaran quan tenim alguna cosa a dir. I això és fonamental en una societat on el civisme i el respecte estan sent esclafats per un individualisme i un egoisme mai vists.
El diàleg s’ha de fomentar des de casa; perquè fins a l’arribada de l’adolescència, el model més important per als nins és la família. He dit model? Doncs sí. Perquè resulta que els nins, en aquestes edats, aprenen gran part dels valors i les actituds mitjançant la imitació d’un model. I més encara si és un model important. I quin més important que els pares, en aquesta edat? L’escola serà, en tot cas, l’espai on els nostres fills posen en pràctica els valors, actituds (com el respecte) i altres habilitats que aprenen a partir del model establert a casa. L’espai on generalitzen i perfeccionen aquestes habilitats.
Per tant, com molts ja haureu deduït, si volem que els nostres fills ens escoltin i ens expliquin les seves preocupacions, frustracions, idees, vivències... hem de ser nosaltres els que comencem escoltant-los i explicant-los les coses que creim que han de saber.
Hem de donar-los el model a seguir i, de manera natural, a la majoria dels casos, aniran adquirint l’habilitat d’escoltar i respectar els altres, pensin de la manera que pensin. Ara bé, mai no hem d’esperar el que nosaltres no haguem fet primer. Aquesta és, diria jo, una regla d’or que sempre hem de tenir en compte.
Però el diàleg, a més, és la manera més eficaç d’ensenyar les habilitats bàsiques de comunicació dels nins; de tenir idees pròpies i saber-les expressar sense por i sense ofendre. I tot això a que ens duu, finalment? També, i no menys important, a una millor autoestima i un més adequat desenvolupament personal.
D’aquesta manera, podem plantejar l’educació mitjançant el diàleg com una espècie de vacuna que ajudarà els nostres fills a estar millor amb nosaltres i amb la resta de gent, a aconseguir una millor independència emocional quan es van fent grans, i a sentir-se més feliços i compartir amb nosaltres (que també haurem après a escoltar-los i valorar-los) les seves vivències, tant les negatives com les positives.
Ara bé, no ens enganem. La tasca d’educar a partir del diàleg no només és difícil i esgotadora (com també ho és l’esforç ineficaç de repetir constantment mitjançant l’exigència coses que els nins no escolten ni valoren), sinó que dura anys i quasi mai dóna resultats de manera immediata. Estiguem on estiguem del camí, tal vegada és l’hora d’aturar-nos per un moment de caminar i pensar si ho estam fent en la direcció correcta. Sempre som a temps d’aprendre a dialogar amb els nostres fills i ensenyar-los a dialogar amb nosaltres. Si, en canvi, ja estau educant els vostres fills a partir del diàleg, ànim i a seguir! L’esforç és més que ben recompensat. Això sí, a llarg termini.
Serafí Jiménez
Psicòleg i Neuropsicòleg
Col·legi Verge de Monti-Sion (Porreres)
