Digué en una ocasió el filòsof grec Plató que cercant el bé del nostres semblants trobarem el nostre. Es evident que la bondat és una inclinació natural a fer el bé, amb una profunda comprensió de les persones i les seves necessitats, sempre pacient i amb ànim equilibrat. Malgrat tot, hi ha ocasions en què ens allunyam d'una actitud bondadosa. És molt senzill apreciar-ho en les actituds agressives que s'adopten amb les males maneres de parlar, de vegades amb paraules malsonants, amb la raó de la nostra part o sense ella; en la indiferència que manifestam davant de les preocupacions o inquietuds que tenen els altres, jutjant-les de poca importància o com a producte de la falta d’entesa i habilitat per resoldre problemes.
Una persona amb l'ànim d'enaltir la seva bondat, pot subratllar constantment "el bo que ha estat", "tot el que ha fet per la seva família", "quant s'ha preocupat pels altres" i això sens dubte no és bondat. La bondat és generosa i no espera res a canvi. No necessitam fer propaganda de la nostra bondat, perquè llavors perd el seu valor i la seva essència. El fer-nos passar per incompresos a costa de mostrar el dolent i injust que són els altres, denota un gran egoisme. La bondat no té mesura, és desinteressada, pel que mai no espera retribució. Podem afegir que el nostre actuar ha d'anar acompanyat d'un vertader desig de servir, evitant fer les coses per quedar bé... perquè es parli bé de nosaltres.El fet de ser bondadós tampoc no equival a ser tou, condescendent amb la injustícia, o indiferent davant del que està bé o allò que està malament en les actituds i paraules de qui ens envolten. El bondadós és enèrgic i exigent, sense deixar de ser comprensiu i amable.
De la mateixa manera, mai no respon amb insults i menyspreu davant dels qui així el tracten, pel domini que té sobre la seva persona, procura comportar-se educadament malgrat l'ambient advers.
Per fomentar el valor de la bondat en la nostra vida podem considerar que hauríem de:
- Somriure sempre.
- Evitar ser pessimistes: veure el bo i positiu de les persones i circumstàncies.
- Tractar els altres com volem que ens tractin: amb amabilitat, educació i respecte.
- Correspondre a la confiança i a la bona fe que es diposita en nosaltres.
- Visitar els nostres amics: especialment als que estan malalts, els que sofreixen un fracàs econòmic o aquells que es veuen afectats en les seves relacions familiars.
- Procurar donar ajuda als que més ho necessiten, sigui amb treball o econòmicament.
- Servir desinteressadament.
El valor de la bondat perfecciona la persona que el posseeix perquè les seves paraules estan carregades d'alè i entusiasme, facilitant la comunicació amable i senzilla; sap donar i donar-se sense temor a veure's defraudat; i sobretot, té la capacitat de comprendre i ajudar els altres oblidant-se de si mateix.
Equip Directiu.
Col·legi Sant Vicenç de Paül, Manacor.
dimarts, 21 de desembre del 2010
dijous, 18 de novembre del 2010
LA COHERÈNCIA
No em diguis allò que fas; simplement, fes allò que dius.
Fairbanks
Conten que fa dos mil cinc-cents anys l'Oracle de Delfos determinà que Sòcrates era el més savi de tots els homes de Grècia. De Sòcrates hem après els humans moltes de coses; per exemple, que el primer pas per superar la ignorància és reconèixer-la: “Només sé que no sé res”, diuen que digué.
Tanmateix, la més alta lliçó moral d'aquell savi va ser, sense cap dubte, que creia fermament que la vida “bona” es fonamenta en la virtut i la llei; i en aquest convenciment, que ell havia ensenyat als més joves pels carrers d'Atenes, preferí la mort abans que renegar dels seus principis. Condemnat injustament pel tribunal de la ciutat, va renunciar a la fugida que els seus amics i deixebles li havien preparat – i que els membres del tribunal probablement desitjaven per tal de netejar-se la consciència- perquè no volia trencar el compromís de complir les lleis. Per a Sòcrates, era pitjor cometre una injustícia que patir-la.
Ningú no ens demana avui comportaments heroics, però sí és ver que la societat necessita valors on aferrar-se per mantenir-se unida i continuar construint aquest edifici que anomenam civilització. La coherència és una d'aquestes virtuts morals. Però hi ha una coherència prèvia, anterior al compromís ideològic o religiós, que té poc relleu, però uns efectes inadvertits inqüestionables.
Si allò que diem o allò que escoltam no tingués un mínim de coherència interna, no hi hauria comunicació possible. D'altra banda, ja sabem que els infants aprenen tot allò que capten, i en aquesta interacció constant amb la família i l'escola es van formant els models de comportament que seran les seves eines de socialització. Com seria possible l' adaptació d'aquests models, si fos l'arbitrarietat i no la coherència la que relacionàs situacions i respostes? I com conservaríem la nostra integritat personal, la nostra identitat, si la voluntat no estigués d'acord amb el nostre enteniment? La consciència sempre exigeix coherència.
Segons Sant Pau, som no només “espectacles davant Déu”, també ho som “davant els homes”; així doncs, la conducta correcta que manifestam només tendrà valor i serà eficaç quan no es contradigui amb allò que volem donar a la societat. Això, a més, augmentarà la nostra autoestima.
En qüestions com la tolerància, la no-discriminació i el respecte a la diversitat, el principi de la coherència és fonamental; els infants aprendran a ser tolerants, compromesos i responsables no des del discurs moralitzant, sinó des de les actituds i comportaments que observin en els seus professors i en els seus pares i mares. En l'àmbit de la pedagogia, per exemple, s'haurien de respectar les distintes maneres que tenen els estudiants d'aproximar-se al coneixement, als estils diferents d'estudi, als ritmes d'aprenentatge; seria inconsistent i incongruent afirmar que tots els nins i nines han de tenir les mateixes possibilitats de desenvolupament i, al mateix temps, afavorir els que estan més dotats intel·lectualment o els que pertanyen a un determinat grup social. L’homogeneïtzació dels estudiants és antitètica al principi de coherència.
Només si les persones actuen en el seu espai particular des de la coherència avançarem en la construcció d'una societat més humana i viable. Segons Benet XVI, “el desenvolupament és impossible sense homes rectes, sense operadors econòmics i agents polítics que fonamentin sòlidament en la seva consciència la crida al bé comú. Es necessita tant la preparació professional com la coherència moral”.
Antònia M Bonet Figuerola
Col.legi Sant Vicenç de Paúl d’Inca
Fairbanks
Conten que fa dos mil cinc-cents anys l'Oracle de Delfos determinà que Sòcrates era el més savi de tots els homes de Grècia. De Sòcrates hem après els humans moltes de coses; per exemple, que el primer pas per superar la ignorància és reconèixer-la: “Només sé que no sé res”, diuen que digué.
Tanmateix, la més alta lliçó moral d'aquell savi va ser, sense cap dubte, que creia fermament que la vida “bona” es fonamenta en la virtut i la llei; i en aquest convenciment, que ell havia ensenyat als més joves pels carrers d'Atenes, preferí la mort abans que renegar dels seus principis. Condemnat injustament pel tribunal de la ciutat, va renunciar a la fugida que els seus amics i deixebles li havien preparat – i que els membres del tribunal probablement desitjaven per tal de netejar-se la consciència- perquè no volia trencar el compromís de complir les lleis. Per a Sòcrates, era pitjor cometre una injustícia que patir-la.
Ningú no ens demana avui comportaments heroics, però sí és ver que la societat necessita valors on aferrar-se per mantenir-se unida i continuar construint aquest edifici que anomenam civilització. La coherència és una d'aquestes virtuts morals. Però hi ha una coherència prèvia, anterior al compromís ideològic o religiós, que té poc relleu, però uns efectes inadvertits inqüestionables.
Si allò que diem o allò que escoltam no tingués un mínim de coherència interna, no hi hauria comunicació possible. D'altra banda, ja sabem que els infants aprenen tot allò que capten, i en aquesta interacció constant amb la família i l'escola es van formant els models de comportament que seran les seves eines de socialització. Com seria possible l' adaptació d'aquests models, si fos l'arbitrarietat i no la coherència la que relacionàs situacions i respostes? I com conservaríem la nostra integritat personal, la nostra identitat, si la voluntat no estigués d'acord amb el nostre enteniment? La consciència sempre exigeix coherència.
Segons Sant Pau, som no només “espectacles davant Déu”, també ho som “davant els homes”; així doncs, la conducta correcta que manifestam només tendrà valor i serà eficaç quan no es contradigui amb allò que volem donar a la societat. Això, a més, augmentarà la nostra autoestima.
En qüestions com la tolerància, la no-discriminació i el respecte a la diversitat, el principi de la coherència és fonamental; els infants aprendran a ser tolerants, compromesos i responsables no des del discurs moralitzant, sinó des de les actituds i comportaments que observin en els seus professors i en els seus pares i mares. En l'àmbit de la pedagogia, per exemple, s'haurien de respectar les distintes maneres que tenen els estudiants d'aproximar-se al coneixement, als estils diferents d'estudi, als ritmes d'aprenentatge; seria inconsistent i incongruent afirmar que tots els nins i nines han de tenir les mateixes possibilitats de desenvolupament i, al mateix temps, afavorir els que estan més dotats intel·lectualment o els que pertanyen a un determinat grup social. L’homogeneïtzació dels estudiants és antitètica al principi de coherència.
Només si les persones actuen en el seu espai particular des de la coherència avançarem en la construcció d'una societat més humana i viable. Segons Benet XVI, “el desenvolupament és impossible sense homes rectes, sense operadors econòmics i agents polítics que fonamentin sòlidament en la seva consciència la crida al bé comú. Es necessita tant la preparació professional com la coherència moral”.
Antònia M Bonet Figuerola
Col.legi Sant Vicenç de Paúl d’Inca
dimecres, 2 de juny del 2010
No cerquem definicions solemnes de la llibertat, aquesta és només això: REPONSABILITAT.
Llibertat: gegant paraula si se’n sap fer ús.
La llibertat es pot sentir, es pot sentir al silenci d’un passeig a la Tramuntana, al acaronaments dels raigs del sol a la cara, a l’olor de la terra humida.
Llibertat pot ser expressar les nostres opinions, emocions, sentiments i pensaments sense ferir els altres.
Llibertat és tenir la confiança en un mateix per intentar aconseguir allò que ens interessa, ens motiva, allò que forma part dels nostres objectius vitals, d’aquells que fan bategar el nostre cor.
Llibertat és educar des de petits en la possibilitat d’equivocar-nos, d’aprendre dels nostres errors per millorar i créixer com a persones crítiques i responsables.
Llibertat és autonomia per prendre decisions.
Llibertat per elegir, amb la implicació que existeixin la majoria d’oportunitats possibles per a tots. Difícil veritat? És el mateix parlar d’igualtat d’oportunitats a tots els racons del món?
La llibertat està relacionada amb la creació, amb la innovació.
És llibertat tenir-ho tot? Aconseguir-ho tot sense esforç?
Necessitam tot allò que tenim? O som els nous esclaus de la societat del consum? Hem canviat el format de les cadenes del passat?
La llibertat és una eina a les nostres mans, no facem amb ella el mal.
M’agrada la paraula llibertat a la teva veu, als teus llavis.
Esther Gómez Navalón
CC Ramon Llull de Santa Maria del Camí
La llibertat es pot sentir, es pot sentir al silenci d’un passeig a la Tramuntana, al acaronaments dels raigs del sol a la cara, a l’olor de la terra humida.
Llibertat pot ser expressar les nostres opinions, emocions, sentiments i pensaments sense ferir els altres.
Llibertat és tenir la confiança en un mateix per intentar aconseguir allò que ens interessa, ens motiva, allò que forma part dels nostres objectius vitals, d’aquells que fan bategar el nostre cor.
Llibertat és educar des de petits en la possibilitat d’equivocar-nos, d’aprendre dels nostres errors per millorar i créixer com a persones crítiques i responsables.
Llibertat és autonomia per prendre decisions.
Llibertat per elegir, amb la implicació que existeixin la majoria d’oportunitats possibles per a tots. Difícil veritat? És el mateix parlar d’igualtat d’oportunitats a tots els racons del món?
La llibertat està relacionada amb la creació, amb la innovació.
És llibertat tenir-ho tot? Aconseguir-ho tot sense esforç?
Necessitam tot allò que tenim? O som els nous esclaus de la societat del consum? Hem canviat el format de les cadenes del passat?
La llibertat és una eina a les nostres mans, no facem amb ella el mal.
M’agrada la paraula llibertat a la teva veu, als teus llavis.
Esther Gómez Navalón
CC Ramon Llull de Santa Maria del Camí
divendres, 14 de maig del 2010
El respecte és la base de l’entesa
El diccionari ens diu que el respecte és “l’acció de considerar alguna cosa com una cosa que hom ha de tenir en compte.”
I per a tu, què és el respecte?
El respecte és el sinònim de diàleg, de comunicació i, per tant, de vida. Pertanyem a una societat i, com a membres d’aquesta compartim unes característiques semblants i unes diferències; moltes vegades són aquestes diferències, l’excusa per fomentar actuacions intransigents que dificulten o impedeixen per complet les nostres relacions.
Som éssers socials que creixem i ens descobrim en contacte amb els altres. Nosaltres som els màxims responsables de totes les experiències humanes, és a dir, som responsables dels nostres fets, i aquests han de començar amb aquest acord mutu que ningú no ha signat però que tothom reconeix, que és el respecte. Per què, si tots coneixem aquest acord, hi ha tantes vegades que el deixam de banda?
En aquest temps en què estam davant una xarxa infinita de relacions amb les altres persones, amb les coses, amb l’univers… no podem oblidar que el nostre comportament, pensaments i sentiments han d’estar fomentats en una pregunta que ens hem de fer contínuament al llarg de la nostra vida: què puc fer jo per millorar aquesta societat? Aquesta és la nostra grandesa i, de vegades, la nostra càrrega.
Tenim la capacitat de formular-nos preguntes i de fugir-ne; de vegades fingim que no existeixen, que no hi ha solució o que no són de la nostra incumbència. Aquest és el camí fàcil, ja que acceptar que el respecte ha de començar dins un mateix requereix independència, coratge i integritat.
Reflexionem sobre:
· el respecte cap a mi mateix.
· el respecte a Déu.
· el respecte vers els altres.
Joana Aina Riera
Col·legi Sant Vicenç de Paül S’Arenal
I per a tu, què és el respecte?
El respecte és el sinònim de diàleg, de comunicació i, per tant, de vida. Pertanyem a una societat i, com a membres d’aquesta compartim unes característiques semblants i unes diferències; moltes vegades són aquestes diferències, l’excusa per fomentar actuacions intransigents que dificulten o impedeixen per complet les nostres relacions.
Som éssers socials que creixem i ens descobrim en contacte amb els altres. Nosaltres som els màxims responsables de totes les experiències humanes, és a dir, som responsables dels nostres fets, i aquests han de començar amb aquest acord mutu que ningú no ha signat però que tothom reconeix, que és el respecte. Per què, si tots coneixem aquest acord, hi ha tantes vegades que el deixam de banda?
En aquest temps en què estam davant una xarxa infinita de relacions amb les altres persones, amb les coses, amb l’univers… no podem oblidar que el nostre comportament, pensaments i sentiments han d’estar fomentats en una pregunta que ens hem de fer contínuament al llarg de la nostra vida: què puc fer jo per millorar aquesta societat? Aquesta és la nostra grandesa i, de vegades, la nostra càrrega.
Tenim la capacitat de formular-nos preguntes i de fugir-ne; de vegades fingim que no existeixen, que no hi ha solució o que no són de la nostra incumbència. Aquest és el camí fàcil, ja que acceptar que el respecte ha de començar dins un mateix requereix independència, coratge i integritat.
Reflexionem sobre:
· el respecte cap a mi mateix.
· el respecte a Déu.
· el respecte vers els altres.
Joana Aina Riera
Col·legi Sant Vicenç de Paül S’Arenal
divendres, 16 d’abril del 2010
Cooperar és treballar junts
Cooperar implica treballar junts, empènyer tots en la mateixa direcció, fer camí plegats, participar amb els altres per aconseguir un objectiu comú.
Des de ben petits, els nostres fills comencen a cooperar a casa i a la guarderia, ja que sabem que han de compartir el material per passar de “jugar al costat d’un altre” a “jugar amb l’altre”.
Amb aquest valor, tendim a afavorir l’altre.
Una persona coopera amb els altres quan hi ha una reciprocitat; perquè si aquesta no existeix, parlaríem només d’una ajuda.
Amb la cooperació tots hi sortim guanyant. Té sempre una doble direcció: jo ajud als altres i aquests m’ajuden a mi.
Hi ha una frase coneguda: “L’amor cap als altres comença per un mateix”. Per això, aquesta actitud de cooperació implica admetre la individualitat d’un mateix i la dels altres.
Cal tenir aquests aspectes en compte, alegrar-nos sempre de les actituds cooperadores dels nostres fills i reforçar-les amb la nostra aprovació.
Tal vegada, si treballàssim més junts i cap a la mateixa direcció, la societat canviaria i seríem més feliços.
Equip de Pastoral
Col·legi l’Assumpció (Binissalem)
Des de ben petits, els nostres fills comencen a cooperar a casa i a la guarderia, ja que sabem que han de compartir el material per passar de “jugar al costat d’un altre” a “jugar amb l’altre”.
Amb aquest valor, tendim a afavorir l’altre.
Una persona coopera amb els altres quan hi ha una reciprocitat; perquè si aquesta no existeix, parlaríem només d’una ajuda.
Amb la cooperació tots hi sortim guanyant. Té sempre una doble direcció: jo ajud als altres i aquests m’ajuden a mi.
Hi ha una frase coneguda: “L’amor cap als altres comença per un mateix”. Per això, aquesta actitud de cooperació implica admetre la individualitat d’un mateix i la dels altres.
Cal tenir aquests aspectes en compte, alegrar-nos sempre de les actituds cooperadores dels nostres fills i reforçar-les amb la nostra aprovació.
Tal vegada, si treballàssim més junts i cap a la mateixa direcció, la societat canviaria i seríem més feliços.
Equip de Pastoral
Col·legi l’Assumpció (Binissalem)
dimarts, 23 de març del 2010
El silenci és presència, no absència.
En una societat renouera i accelerada, com la nostra, el silenci fa por. Sense renou sembla que no es pot viure.
I, malgrat això, el silenci és presència, no simple absència de paraules; no és res negatiu, no és un buit, sinó plenitud. El genuí silenci ens ajuda a créixer i a madurar com a persones i com a creients. El silenci és el lloc privilegiat per trobar-se amb Déu i amb un mateix.
- Sense silenci, no hi ha connexió amb Déu ni aconseguim arribar al més profund de nosaltres mateixos.
- Sense silenci, aviat les nostres vides se senten envaïdes per la superficialitat i la rutina.
- Sense silenci, “s’eixuga l’ànima”, perquè li falta el seu alè vital.
- Sense silenci, ens dispersam en mil coses intranscendents.
- Sense silenci, passam per la vida, però no la vivim en profunditat.
- Sense silenci, ens embolicam en les coses materials i no aconseguim descobrir l’autèntic valor de les persones.
Joan Bestard i Comas
Dar sentido a la vida n. 225
Suggeriments
Tancar els aparells (ordinador, televisor, transistor...) 5 minuts al dia, que pots aprofitar per pensar una acció positiva gratuïta que vols fer avui a favor d’algú que coneixes.
Quedar-te una estona en silenci contemplant els estels, els que pots besllumar i aquells dels quals encara no ens ha arribat la llum a la terra.
Escriu tres paraules que vols recordar tot el dia.
Contempla en silenci les flors que t’ofereix la primavera. Elegeix-ne una per recordar l’alegria de Pasqua.
Dóna gràcies a Déu per la vida que t’ha regalat.
I, malgrat això, el silenci és presència, no simple absència de paraules; no és res negatiu, no és un buit, sinó plenitud. El genuí silenci ens ajuda a créixer i a madurar com a persones i com a creients. El silenci és el lloc privilegiat per trobar-se amb Déu i amb un mateix.
- Sense silenci, no hi ha connexió amb Déu ni aconseguim arribar al més profund de nosaltres mateixos.
- Sense silenci, aviat les nostres vides se senten envaïdes per la superficialitat i la rutina.
- Sense silenci, “s’eixuga l’ànima”, perquè li falta el seu alè vital.
- Sense silenci, ens dispersam en mil coses intranscendents.
- Sense silenci, passam per la vida, però no la vivim en profunditat.
- Sense silenci, ens embolicam en les coses materials i no aconseguim descobrir l’autèntic valor de les persones.
Joan Bestard i Comas
Dar sentido a la vida n. 225
Suggeriments
Tancar els aparells (ordinador, televisor, transistor...) 5 minuts al dia, que pots aprofitar per pensar una acció positiva gratuïta que vols fer avui a favor d’algú que coneixes.
Quedar-te una estona en silenci contemplant els estels, els que pots besllumar i aquells dels quals encara no ens ha arribat la llum a la terra.
Escriu tres paraules que vols recordar tot el dia.
Contempla en silenci les flors que t’ofereix la primavera. Elegeix-ne una per recordar l’alegria de Pasqua.
Dóna gràcies a Déu per la vida que t’ha regalat.
dilluns, 1 de febrer del 2010
L’interior de la persona és la font del bé.
Es de l’emperador romà Marc Aureli aquest pensament: “Treballa en el teu interior. Aquí hi ha la font del bé, una font inexhaurible si tu la caves sempre de nou”. La font inexhaurible del bé és el nostre interior. També en el nostre interior radica la font del mal.
En el més profund del nostre ésser cohabiten el bé i el mal. El bé i el mal no són fonamentalment fenòmens externs, sinó productes del nostre ésser interior.
La font d’allò més positiu de la persona humana és, sens dubte, el nostre interior. I aquesta font, perquè no s’esgoti, l’hem de cavar sempre de nou. En la mesura que som capaços de créixer per dintre, conream aquesta font de bé que és el nostre interior.
Qui no treballa el seu interior viu superficialment. Qui no creix per dintre és incapaç de madurar com persona, i qui no madura com a persona cau en una vida raquítica sense horitzons.
En el conreu del nostre interior rauen la nostra felicitat i la nostra plena realització personal.
Joan Bestard i Comas
Dar sentido a la vida n. 243
Suggeriments
Dedicar uns minuts cada dia a pensar en tu mateix.
Al vespre, abans d’anar a dormir, pensa per quines tres coses d’aquell dia en vols donar gràcies.
Agraeix a Déu tres qualitats que consideres que tens.
Escriu tres qualitats de cadascuna de les persones que formen la teva família
En el més profund del nostre ésser cohabiten el bé i el mal. El bé i el mal no són fonamentalment fenòmens externs, sinó productes del nostre ésser interior.
La font d’allò més positiu de la persona humana és, sens dubte, el nostre interior. I aquesta font, perquè no s’esgoti, l’hem de cavar sempre de nou. En la mesura que som capaços de créixer per dintre, conream aquesta font de bé que és el nostre interior.
Qui no treballa el seu interior viu superficialment. Qui no creix per dintre és incapaç de madurar com persona, i qui no madura com a persona cau en una vida raquítica sense horitzons.
En el conreu del nostre interior rauen la nostra felicitat i la nostra plena realització personal.
Joan Bestard i Comas
Dar sentido a la vida n. 243
Suggeriments
Dedicar uns minuts cada dia a pensar en tu mateix.
Al vespre, abans d’anar a dormir, pensa per quines tres coses d’aquell dia en vols donar gràcies.
Agraeix a Déu tres qualitats que consideres que tens.
Escriu tres qualitats de cadascuna de les persones que formen la teva família
dilluns, 11 de gener del 2010
La pau és fruit de l’amor i l’amor porta a la pau. R.Pannikkar.
No fa molt de temps vaig llegir que actualment hi havia més de setze zones en conflicte directe al món, més altres on el terrorisme es feia palès les 24 hores del dia, i, a més a més, havien d’afegir la violència de gènere i el maltractament infantil. El panorama em va semblar tan desolador que em vaig estimar més tancar els ulls, fugir de la realitat i refugiar-me dins la tranquil·litat de la meva llar, on el problema més greu que podia succeir era que s’hagués acabat el cafè per berenar. Llavors vaig recordar les paraules de R. Pannikkar que deien que “La pau és fruit de l’amor i l’amor porta a la pau.” I vaig veure que estava equivocada, que tancant els ulls negava la meva condició humana; i a tota la comunitat, la possibilitat d’aportar el meu gra d’arena.
Nosaltres, com a pares i professors, no podem tenir grans pretensions; no podem aturar cap conflicte ni canviar cap govern, però comptam amb l’eina més poderosa i efectiva: L’EDUCACIÓ.
Hem de recordar que és més agradós repartir amor que odi, que la pau comença en el petits racons de la vida quotidiana, a casa nostra, a l’escola, al nostre cercle d’amics o a qualsevol carrer i, sobretot, amb nosaltres mateixos. Si estam en pau interiorment, sabent que intentam fer la vida agradable a tots aquells que ens envolten, aleshores donarem una passa més cap a un món millor i podrem dir que som instruments de pau.
Isabel Rodríguez i Antònia RieraNostra Senyora de Gràcia (Llucmajor)
Nosaltres, com a pares i professors, no podem tenir grans pretensions; no podem aturar cap conflicte ni canviar cap govern, però comptam amb l’eina més poderosa i efectiva: L’EDUCACIÓ.
Hem de recordar que és més agradós repartir amor que odi, que la pau comença en el petits racons de la vida quotidiana, a casa nostra, a l’escola, al nostre cercle d’amics o a qualsevol carrer i, sobretot, amb nosaltres mateixos. Si estam en pau interiorment, sabent que intentam fer la vida agradable a tots aquells que ens envolten, aleshores donarem una passa més cap a un món millor i podrem dir que som instruments de pau.
Isabel Rodríguez i Antònia RieraNostra Senyora de Gràcia (Llucmajor)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)