La terra és insultada i ens ofereix flors com a resposta (R. Tagore).
Aquesta reflexió que, potser anys enrere era del tot certa, ara sembla no tenir sentit. La terra s’està rebel·lant com a conseqüència de les agressions rebudes. D’això en tenim molts d’exemples: les praderes de posidònia es donaven sovint a vorera de mar, però actualment les aigües contaminades impedeixen aquest procés natural; la desertització que s’està produint a tants racons de la terra és fruit de l’agressió constant als nostres boscos; tantes urbanitzacions construïdes a llocs protegits (a les dunes de les platges, als llits dels torrents, etc.); l’extinció de nombroses espècies protegides com el vell marí, l’últim exemplar del qual fou capturat a finals de la dècada dels anys 50 per pescadors del Port de Sóller, orgullosos d’una pesca que avui dia ens sembla una autèntica aberració: com haurien actuat, si haguessin sabut que acabaven de capturar el darrer exemplar de la Mediterrània?
Nosaltres som usufructuaris de la terra, no pas els propietaris, i la nostra obligació és deixar-la millor de com l’hem trobada. Moltes coses hem d’aprendre i de canviar, si volem conviure en pau amb la natura. Una d’elles és la d’aprendre que els recursos són limitats i que hem d’utilitzar-los de forma racional. Quin exemple donam als nostres fills i/o alumnes, si no tenim consciència d’aquesta situació? Des de l’escola, educam en el procés de reciclatge des d’Infantil i realitzam activitats diverses de conscienciació ecològica, però l’actitud del professorat és bàsica per tal que l’alumnat assimili aquests valors, de la mateixa manera que ho és l’actitud de la família. Per aquest motiu, totes les activitats de caire ecològic que realitza l’escola s’han de fer amb la col·laboració de les famílies. Una família que no recicla a casa, que deixa brutor a la platja o al bosc, que fa una despesa innecessària d’aigua, d’electricitat, etc. obstaculitza els valors ecològics que s’intenten transmetre des de l’escola.
Podem agrair a Déu i als nostres avantpassats totes aquelles coses de les quals encara podem gaudir. Ens estaran agraïts, els nostres descendents, pel patrimoni deixat a la terra? La resposta només la tenen les futures generacions. Si estimam els nostres fills, qualsevol actuació que realitzem al nostre entorn s’ha de valorar abans, i cal tenir en compte les conseqüències futures.
Cristina Arbona, Josep A. Morell i Maria Sansó.Col·legi Sant Vicenç de Paül de Sóller
