Hi ha una expressió que sempre me crida l’atenció: “disfruta ara el teu fill, que quan sigui gran no ho podràs fer”. És que hem viscut un gran avanç: ara tenim els fills perquè decidim tenir-los. És un gran avanç en la humanització: es diu paternitat responsable.
Antigament les coses anaven d’una altra manera, més malament. Els fills arribaven com a conseqüència, de vegades no desitjada, de l’activitat sexual. Naixien dins una gran família on els germans competien per “conquerir” l’amor i l’atenció dels pares. Calia demostrar que valien i mereixien ser estimats.
Ara no és així i naixem ja desitjats. Això és molt bo. Però una cosa bona pot tenir conseqüències dolentes. De vegades tractam els fills com si fossin una jugueta: ens fa molta gràcia quan fan coses malifetes i els hi reim, els vestim i pentinam imitant com ho fan els adolescents quan es volen rebel·lar contra els pares. Què hauran de fer els pobres en ser adolescents per rebel·lar-se?
També, com que només tenim el nombre de fills que podem mantenir amb amplitud, ens podem permetre donar-los tot el que necessiten, o fins i tot jugar a conquistar el seu amor donant-los més del necessari.
A més a més, i això ja no és tan bo, moltes parelles es desfan, i en ocasions, pare i mare entren en una competició per veure qui aconseguirà que el fill l’estimi més.
El fet de ser els pares els que intenten “conquerir” l’amor dels fills i no a l’inrevés, fa que tenguem dificultats per exposar de manera controlada i protegida els fills a les conseqüències dels seus actes o per acompanyar-los en l’aprenentatge de l’esforç necessari per la vida.
Ser responsables, saber que els actes tenen conseqüències, que la realitat i la vida són com són i no regalen res, sinó que s’han d’aconseguir les coses amb esforç. Que no podem pensar sempre que el que ha de canviar és la realitat, sinó que és la persona que s’ha d’esforçar per viure dins la realitat que ve donada … tot això ens fa forts i manco vulnerables.
Hem de fer com feim, estimar els nostres fills sense que hagin de conquerir el nostre amor. Però precisament perquè els estimam, els hem d’educar en la responsabilitat i l’esforç. És un gran regal que els podem fer. Un regal molt millor que donar-los a cada moment tot el que demanen i donar la culpa a l’escola i a qui sigui quan el nostre fill no hi funciona bé.
Antoni Amorós Terrassa,
Rector Parròquia d’Artà
