Pierre Rabhi, a Vers la sobriété
heureuse (2010), defineix la sobrietat com «una ètica de la vida, una font
d’inspiració i de benestar profund, un posicionament polític i un acte de
resistència en favor de la terra, del repartiment i la igualtat».
La sobrietat és l’art de viure sense excessos, administrant els nostres
recursos —en el sentit més ampli de la paraula— de la millor manera possible;
de donar a les coses el seu valor just, controlar adequadament els nostres
desigs i cercar l’equilibri entre necessitat i futilitat.
Viure en sobrietat implica controlar els apetits pel que fa al menjar,
el beure, la comoditat i l’ús dels béns materials; saber comprar allò que és
vertaderament necessari, indispensable i útil; controlar els nostres propis
impulsos; pensar en el bé comú, fins i tot si això implica privar-se de coses
personals; no deixar-se arrossegar per les modes; administrar bé el temps. És,
en definitiva, anteposar la voluntat als capritxos.
|
Només practicant la sobrietat voluntària arribarem a una ecologia
integral, que és l’ambiciós objectiu que ens hem marcat enguany. Aquest no
sols té com a horitzó de mira la relació harmònica i equilibrada amb els
éssers vius (organismes, plantes i animals), sinó que integra també
l’ecologia humana, és a dir, la relació justa i pacífica entre els membres de
la nostra espècie. La custòdia de la casa comuna, la terra, és un deure que
no es pot delegar. És una coresponsabilitat de totes i tots els qui habitam
aquest planeta.
La guia i inspiració de la
Laudato si i d’algunes iniciatives
sostenibles, que ja es desenvolupen des de fa temps a diversos indrets del
món, ens han d’ajudar a tots a desvetllar una espiritualitat ecològica que,
en paraules del Papa Francesc, hauria d’activar valors com la sobrietat,
l’austeritat, la gratitud i el sentit de comunió universal i fraternal amb
totes les criatures.
Educar per a
aconseguir aquest propòsit implica reconèixer que la natura té uns límits,
que no podem créixer de forma infinita. I això no significa renunciar al
desenvolupament i a la prosperitat, sinó autolimitar-nos i lluitar per un món
més equitatiu per a totes i tots.
Roberto Fernández
CC Beata Francinaina Cirer
d’Inca
|
