LA SOLIDARITAT: Obre el cor al crit dels oprimits i dels que et necessiten.

“Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos, però no hem après l’art de viure junts, com a germans”. Martin Luther King. La solidaritat és un sentiment de pertinença a un mateix conjunt que deixa constància de les obligacions entre els seus membres, sobretot pel que fa a l’ajuda mútua. És un concepte relativament nou, que abans quedava englobat dins altres termes, com el de caritat o benevolència. Es distingeix de la caritat perquè el que ajuda se sent responsable de l’altre i de la seva situació. El sentit més bàsic de la solidaritat suposa que es practica sense distinció de sexe, raça, nacionalitat, religió o afiliació política. La vertadera solidaritat és ajudar algú sense rebre res a canvi i sense que ningú ho sàpiga. Ser solidari és, en la seva essència, ser desinteressat. La solidaritat es mou únicament per la convicció de justícia i igualtat. L’única finalitat de la solidaritat és l’ésser humà necessitat. Bé siguin aquelles persones que viuen en països en guerra o en llocs on ha ocorregut un desastre natural; o bé siguin persones estimades, amics o familiars, que tenguin algun problema i necessitin la nostra ajuda o, simplement, la nostra companyia per tal de millorar en certa manera la seva situació.Hi ha diferents maneres de fer arribar el suport a qui més ho necessita; per exemple, participant a: · Campanyes concretes: hi ha campanyes esporàdiques que neixen a causa de desastres naturals i emergències humanitàries (fam, terratrèmols, inundacions …) i pretenen recollir fons per ajudar urgentment els damnificats. Campanyes periòdiques: d’altra banda, hi ha campanyes que tenen una periodicitat i una tradició, i que mobilitzen molta gent i moltes entitats. Exemples: · Campanyes de recollida d’aliments i de juguetes per Nadal, les caravanes solidàries amb el Sàhara o les campanyes per dedicar el 0,5 % de l’impost de la renda per a fins socials. · Campanyes de llarga durada: també hi ha iniciatives que tenen més continuïtat i una durada indefinida. És el cas de les campanyes contra la pena de mort o a favor de l’anul·lació del deute extern. Hi ha diferents formes de participar en aquestes campanyes. Podem implicar-nos en les propostes d’acció d’unes quantes maneres: signant i recollint signatures per a manifestos de protesta, fer reivindicacions als governs, assistir a actes i conferències, participar en manifestacions i concentracions, donar aliments, informant-nos i sensibilitzar després les nostres amistats o la nostra família … Hem vist la solidaritat a un nivell més global, però cal observar aquest valor a un nivell molt més pròxim, en la vida quotidiana i diària de tots: en la família, en els amics, en l’escola … Al llarg del dia, podem fixar-nos en moltíssims petits actes solidaris: - A ca nostra, veient el gran esforç que fan tots els membres de la família, padrins, pares ... implicar-nos en les diferents tasques i obligacions. - Amb els amics, demostrant que sempre som al seu costat; a vegades, ajudant i, d’altres, tan sols amb la nostra companyia. - A l’escola, oferint la nostra ajuda als companys que ho necessitin. Sigui com sigui, convé que ja des de petits, dins l’àmbit familiar i escolar procurem ser solidaris i intentem “aprendre l’art de viure junts, com a germans”. Petra Maria Tomàs Tomàs Col·legi Nostra Senyora de Gràcia (Llucmajor)

LA CONTEMPLACIÓ

Què és la contemplació? La contemplació és l'estat espiritual que apareix en l'ésser humà quan practica el silenci mental. El silenci mental s'aconsegueix amb la desafecció del pensament i les sensacions. Es pot treballar l'estat contemplatiu mitjançant la meditació, l'oració i el silenci. Més endavant, la desafecció pels béns materials sorgirà com a resultat de la pràctica. Existeix una diferència important entre la meditació i la contemplació. La meditació consisteix a pensar i reflexionar. En canvi, la contemplació no inclou ni pensaments ni sensacions, només existeix la comunió amorosa amb Déu, amb l'espiritualitat i amb l'essència de les coses. Aquesta comunió ens dóna un coneixement transcendental de les coses. Per altra banda, la contemplació ha estat practicada des de temps immemorials per la humanitat, des dels xamans o bruixots de les tribus, fins actualment, com en els sufís, els monjos tibetans, els mestres del Zen, els gurús de l'Índia, les monges de clausura, els místics etc. De fet, totes les religions pretenen apropar l'home a Déu des de perspectives culturals i històriques diferents, però totes fan ús de la contemplació i la meditació. La contemplació serveix per purificar l'ànima, consolidar la fe i l'amor a Déu. Ajuda a trobar-se amb un mateix. Ens fa també més conscients, més humils, més transparents, més segurs, més espirituals, humans i responsables. Una societat estressant com la nostra, amb presses, angoixa i estrès; materialista, hipòcrita i plena de vicis no afavoreix la contemplació. Aquestes circumstàncies impedeixen que puguem tenir moments de tranquil·litat i de reflexió personal. Per tant, si ens coneixem a nosaltres mateixos, coneixerem amb més profunditat les persones que ens envolten i millorarem les nostres relacions, ja que serem molt més comprensius i empàtics. Finalment, pren-te temps i dedica alguns minuts al dia a reflexionar, a gaudir dels petits moments amb tu mateix i la família. Així comprovaràs que el teu benestar personal millora i seràs una persona més feliç. Catalina Arbona, Antònia Pérez i Cristina Arbona. Col·legi Sant Vicenç de Paül de Sóller

L’esforç és la base de la construcció del món

La nostra recompensa és troba a l’esforç i no al resultat. (Mahatma Gandhi)

Per què pensam sovint que ens resulta impossible fer qualque cosa? La millor manera d’enfortir la voluntat per arribar a fer coses que costen és posar-se a fer-les, sense pensar en l’esforç o el temps que duren. Avui en dia és molt necessari que les persones sàpiguen afrontar les dificultats amb què es troben desenvolupant el VALOR DE L’ESFORÇ. Si utilitzam totes les nostres capacitats, si ens esforçam, treballam i estudiam, aconseguirem tot allò que desitjam i la nostra vida serà molt més satisfactòria. Hem de treballar perquè els infants , els joves i les famílies desitgin un món millor i, així, trobin sentit a aportar el seu esforç per millorar. Per trobar un grau d’esforç òptim necessitam tenir una conducta motivadora. No hi ha esforç sense motiu; no és que falti capacitat per esforçar-se, sinó que cal trobar la passió per realitzar aquella activitat o acció que tenim davant i que ens sembla difícil: quan feim una cosa que ens agrada, no ens adonam de la dificultat que té aquesta. Ens hem de mostrar optimistes i esforçar-nos a trobar solucions, avantatges i possibilitats per superar tots els obstacles i descobrir tot el que tenim de positiu. A la societat actual, una de les mancances que veim, és la falta de voluntat i esforç. Pareix que ara pots aconseguir metes sense treball, no ens esforçam suficient perquè ens donen les necessitats cobertes, i els nins creixen sense desenvolupar la capacitat d’esforç que els ajuda a conèixer els seus propis límits i superar els reptes i dificultats de la vida. Avui, més que mai, hem de fomentar la capacitat d’autosuficiència i autocontrol dels infants per preparar-los per la vida actual en la societat. No se’ls ha de protegir ja que, si no lluiten per les petites coses de la vida quotidiana, tendran una vida sense objectius. Esforcem-nos per estimar tot i a tots Equip docent Col·legi Ramon Llull (Sta. Maria del Camí)

Construïm un món nou pel respecte i l’esforç

Estimades famílies Tal vegada considereu que és un objectiu molt ambiciós; però amb esforç, constància i treballant dia a dia els valors que ens hem proposat serem capaços d’avançar en aquest sentit. Som conscients de les situacions d’injustícia i de destrucció que pateix el nostre planeta (els incendis d’aquest estiu, la contaminació creixent…) i la societat en general (guerres, terrorisme, persones malmeses…); davant tot això no ens podem quedar quiets, sense resposta. És necessari actuar. El logotip d’aquest any ens indica com el respecte i l’esforç són dues forces que es necessiten l’una a l’altra. La imatge dels escaladors ens pot suggerir com és d’important l’esforç coordinat i respectuós. En el nostre món plural, hem de reconèixer la dignitat dels sers humans i respectar els seus drets, analitzar els comportaments que perjudiquen la vida del planeta, de la societat i dels individus. Cal, per tant, prendre consciència de les nostres fortaleses i debilitats i esforçar-nos a desplegar el nostre potencial per tenir una actitud d’obertura davant els problemes de la humanitat i per donar-hi resposta positiva.

A començament de curs convé tenir ben present que l’esforç és a la base per a la construcció d’un món nou. En una societat afeblida, que ho desitja tot amb el mínim esforç, hem de recuperar aquest valor com a principi dinamitzador de la formació dels nostres infants i joves.

Els cristians tenim un referent, Jesucrist, model de persona respectuosa i compromesa amb tothom que el necessita; davant els problemes i persones necessitades no passa de llarg: s’atura i se’n fa càrrec. Treballar per construir un món nou ens exigeix: Educar per a l’esforç i la constància Ensenyar a respectar-se a si mateix i els altres Reconèixer en cada persona algú que mereix la nostra estima. Valorar la constància en les accions per arribar a la meta. Descobrir les necessitats de l’entorn més proper i oferir ajuda. Respectar el medi ambient i implicar-se en programes de protecció. Dia a dia i mes a mes anirem pujant la muntanya reflexionant i treballant noves actituds, que són noves i són de sempre: el silenci i la contemplació per entrar en contacte amb el nostre món interior, la convivència respectuosa, la solidaritat i la compassió. I tot això amb la força d’una espiritualitat construïda sobre la convicció que Déu és un pare amb qui podem confiar i que tots som germans. Entre tots ho farem possible. Bon curs 2011/2012 Equip Directiu

Sukran, Hvala, Na som, Xie_Xie, Efharisto, Aguije, Nkosi, Ngiyabonga

Es tanca el teló a l'Òpera de Viena i Plácido Domingo surt la primera de les 101 vegades que va sortir aquell vespre, després de la seva perfecta interpretació de La Bohème. Varen ser 60 minuts d'aplaudiments donant gràcies per la generositat que havia traduït amb una entrega absoluta de la seva veu als espectadors.
Es tanca el teló al Teatre d'Artà. Acaba una obra de teatre infantil que pareix que ha agradat molt al nins de primària del meu col·legi. Dos minuts escassos d'aplaudiments i punt.
Tot i que no és comparable Plácido amb una de les obres de teatre infantil que afloren per les illes, ni l'Òpera de Viena i el Teatre d'Artà (amb tots els respectes), sí que en podem treure una lectura. No és que els infants siguin desagraïts, ni que els adults s'empernin a tenir el pobre Plácido 60 minuts sobre l'escenari. El fet de donar les gràcies és un fet adult. Els humans donam gràcies cosa que ens socialitza i ens personalitza. Fer saber als altres que et sents agraït per una circumstància és un aprenentatge.
Un infant no té necessitat de realitzar gestos de agraïment, mentre que per a un adult aquesta és una qualitat que li aporta riquesa a la seva existència.
Donar gràcies no ha de ser un imperatiu en cap moment sinó una evolució del teu ésser; l'evolució cap a un estat personal harmònic amb tot el que ens envolta, amb el nostre microcosmos. La gratitud és una de les característiques que ens condueixen cap a aquest estat d'harmonia amb el món.

Crec que ens podem trobar en diferents nivells de gratitud. I crec, també, que com més a pler estàs amb el món, més gràcies pots donar.
El primer nivell seria el material. Aquest nivell és l'elemental i el que aprenem de les nostres figures parentals durant els primers anys de la nostra existència. La persona dóna gràcies per alguna cosa material que se li dóna.
El segon nivell seria l'emocional. Aquest nivell ja necessita d'un aportació dels sentiments per ser agraït. Són gestos, paraules que no tenen valor comercial, però la persona a qui se li fa se sent agraïda.
Finalment, tenim l'espiritual. Aquesta requereix d'estar un poc més centrat. És difícil donar gràcies per allò que potser no es veu, no es toca, no es percep amb els sentits. És una forma de gratitud és què necessites estar en sintonia amb el món espiritual. Potser les que ens impressionen més ens fan sintonitzar automàticament amb aquesta gratitud. Tot tenim aquell paisatge, aquella posta de sol, aquella sortida de lluna que et corprèn, que ens fa connectar amb tot l’univers i donar-ne gràcies. Tots tenim aquella experiència amb un amic, amb una amiga, amb la parella; on s'obrin els cors i et connectes, i l'únic que saps dir és gràcies. Tots tenim experiències on el nostre entorn social es mobilitza per un fet, et connecta al grup, a la massa social, i et torna a sortir la paraula gràcies.
I, com a evolució final, és quan em puc avançar a tot i donar gràcies al Déu de l’amor sense límits i punt.
Don gràcies perquè som


Pere Piris Obrador, Psicòleg i PTCol·legi Sant Salvador d’Artà

MÉS ENDINS I MÉS LLUNY

En el món educatiu, i en l’àmbit de la psicologia i del comportament humà, sovint sentim parlar de les intel·ligències múltiples. Tenim capacitats diferents i aprenentatges diferents.

Els científics, en general, estan d’acord que la intel·ligència espiritual és el que ens fa capaços de vida espiritual. Tenim capacitat per a uns tipus d’experiències i de preguntes o d’activitats que només són possibles per als éssers humans. Aquestes activitats no ens aparten de la vida corporal o social; ans al contrari, fan que visquem més intensament cada relació.

Com podem cultivar nosaltres la intel·ligència espiritual? I com podem educar-hi els infants? Sabem que si una de les nostres intel·ligències no es cultiva s’atrofia; per tant, ens hi haurem d’afanyar.

L’objectiu general del curs 2010/2011 ens recorda que, si volem l’educació integral dels nostres fills, haurem de formar i activar la interioritat i el silenci per mirar més endins i més lluny.

Com ho podem fer?

Una primera activitat és ensenyar a fer silenci; a quedar-se uns moments sense renous i sense parlar per poder pensar (una pràctica habitual a les aules d’Infantil, per exemple, és tenir una cadira diferent, a la qual s’hi asseuen per pensar). Aquesta pràctica, que no hauria de ser sols per a infants, cultivada sovint ens pot ajudar a la interioritat, és a dir, a trobar-nos a nosaltres mateixos en el nostre interior; a descobrir-nos com a éssers capaços de pensar-nos, de fer-nos preguntes de sentit i capaços de prendre decisions conscients.

La pràctica del silenci i de la reflexió ens farà anar més lluny, ens descentrarà de les nostres petites preocupacions o conflictes i ens facilitarà l’obertura als altres, millorarà les nostres relacions i donarà més sentit a la nostra vida.

Certament, els cristians trobam el model de la nostra vida integrada en Jesús, senyor de la vida i de la història, que és camí, veritat i vida plena.

Bona Pasqua 2011

LA SOLIDARITAT

Neix de l’ésser humà i es dirigeix cap a ell.

És una virtut contrària a l’individualisme i a l’egoisme, un sentiment que determina la forma de veure i apropar-se a la realitat humana i social. Suposa veure les coses i els altres amb els ulls del cor. Mirar d’una altra manera.

Això duu a un sentiment de fraternitat, de sentir l’empatia pel dolor i la tristor dels altres. Per tant, es reflecteix en el servei i recerca del bé comú.

La solidaritat té rostre, la presència de l’altre demana una resposta. La seva finalitat és intentar solucionar les mancances espirituals o materials dels altres.

Per què la solidaritat?

Perquè és el més just, perquè tots vivim en una societat, perquè tots necessitam de tots. Tots estam junts dins aquest vaixell de la civilització, perquè som éssers humans, iguals en dignitat i drets.

Per totes aquestes coses, la solidaritat és un valor que s’ha d’inculcar de manera paulatina al llarg de la vida dels infants; en primer lloc, des de la família pròpia.

Però l’escola juga un paper molt important en l’adquisició d’aquest valor, ja sigui amb la participació en diverses campanyes solidàries o amb el foment de la solidaritat dins l’ambient escolar entre els propis companys.

És un esforç que val la pena realitzar perquè, al cap i a la fi, hom rep més del que ha donat.

Equip de Pastoral
Col·legi L’Assumpció Binissalem

EL RESPECTE

“Tot home té una pretensió legítima al respecte del seu proïsme, i recíprocament. Així doncs, també està obligat al mateix respecte cap a cada un dels altres homes”.
Emmauel Kant


Créixer al desenfrenat món actual, envoltat de dificultats, no és una tasca fàcil. La família, l’escola, els amics, els mitjans de comunicació i una mirada de fonts diverses transmeten informacions contradictòries i presenten un món aparentment fragmentat i, de vegades, amenaçador.

Els valors influeixen de manera decisiva en la nostra existència, són la nostra autodefinició com a persones. Haurien d’ocupar el primer lloc en la nostra escala de prioritats, ja que constitueixen la més volguda i preuada pertinença. Aquests guiaran totes les decisions que prenem i la naturalesa mateixa del nostre ésser.

El respecte és un valor, un compromís individual i col·lectiu, que és promogut mitjançant l'exemple. Suposa acceptar i comprendre l’humil i l’envanit, el pobre i el ric, el savi i l’ignorant; suposa acceptar la diferència per menuda o gran que sigui, físicament, moralment o intel·lectualment. Suposar també que totes les persones neixen en situació d'igualtat per merèixer consideració (dignitat humana), malgrat que després es produeixin diferències d'estatus o vivències.


La intel·ligència, l'admiració i la compassió, rarament juntes, ho estan en aquest mot singular. El respecte és un assumpte de bé mirar, de caure en el compte, de descobrir l'altre, de descobrir-se en ell i descobrir-ho en hom.
No es decreta per moralització ni donant lliçons. Cadascuna o cadascun ha de mostrar el camí adoptant actituds i comportaments respectuosos.

Ha de practicar-se amb les persones, prioritàriament: amb la gent gran, amb els discapacitats, amb aquells que són o pensen diferent a nosaltres, amb els infants, les dones, els homes; però d'igual manera amb el medi ambient, la naturalesa, els béns públics i privats, les lleis, etc. El respecte és simple, practicable en qualsevol indret o situació: la família, el carrer, l’escola, el lloc de feina, la naturalesa, etc.

Cal posar en valor la paraula respecte. És necessari eliminar aquesta falsa creença que desterra tot el seu significat reduït a només una forma de tractament social utilitzada al passat i que avui dia no està de “moda”. Sens dubte, significa molt més que això, car és l’essència del civisme.

La família i l’escola tenen una responsabilitat preferent, sense oblidar altres
agents, en la configuració d’aquest valor. Parlam d’un escenari magnífic on hi ha un potencial de forces que, com assenyala Kant, donen multitud de situacions i vivències on tenim l’oportunitat de practicar la reciprocitat, tan fonamental per entendre la dimensió d’aquest valor que, en definitiva, és aplicable en totes les situacions de la vida.

Ramon Company
Col·legi Verge de Montision, Porreres

LA TOLERÀNCIA

“Quan conec algú no m'importa si és blanc, negre, jueu o musulmà. Tinc prou amb saber que és un ésser humà.” (Walt Whitman poeta nord-americà del segle XIX)

Possiblement fa uns anys, dins la nostra societat propera, quasi bé tothom estaria d’acord amb aquestes paraules; segurament perquè no anaven per a nosaltres, ja que no teníem l’actual diversitat cultural ni religiosa, i molts de nosaltres no enteníem que es pogués discriminar ningú pel color de la seva pell o per les seves creences: aquí tots érem blancs i catòlics; per tant, el màxim que havíem de tolerar eren els familiars i les amistats properes.
Avui les coses han canviat, i la frase amb què he començat l’escrit té un sentit diferent, però real i actual. La tolerància ja és més difícil d’assumir, i la podríem definir com el respecte a les idees, creences o pràctiques dels altres quan aquestes són diferents o contràries a les nostres i llur acceptació tot comprenent el valor de les diferents formes d'entendre la vida.
A dia d’avui, i dins la nostra societat plural, la podríem definir com l'assumpció de la diversitat d'opinió, social, ètnica, cultural i religiosa.

Respectar és relativament fàcil, ja que demostres una admiració cap a les persones que aprecies o admires; però tolerar, ho és? Hi ha una frase que ho explica molt bé: “El món somia amb la tolerància des que és món, potser perquè es tracta d'una conquesta que brilla al mateix temps per la seva presència i per la seva absència. S'ha dit que la tolerància és fàcil d'aplaudir, difícil de practicar i molt mala d'explicar” .

A la part contrària tenim els intolerants, els violents , els racistes.
Gandhi, en els seus discursos, fa sovint referència a la violència. Discursos que desgraciadament es podrien traslladar a l’actualitat : "Si responem amb violència, els nostres futurs líders s'hauran format en una escola de terrorisme". ¿Els sona, això, en l'actualitat mundial? A més, continua dient: "Si responem ull per ull, l'únic que aconseguirem serà un país de cecs".

Avui, quan les coses estan complicades, és el moment en què més ens fa falta ser tolerants amb el proïsme i no veure’l com un invasor que ens lleva el pa i la feina; aplaudir la pluralitat cultural i ètnica, però practicant amb l’exemple per no caure en el racisme i evitar viure en un país de cecs.

Gabriel Nadal.Col·legi Sant Vicenç de Paül, La Soletat.