“Conèixer i estimar Jesús que ens proposa el camí d’humanització “

Al llarg del curs anam acompanyant els nostres alumnes en el seu procés de creixement a nivell humà, des dels  valors que valen la pena treballar i que tan necessaris són per al món que els toca viure. 

Penseu bé en aquesta frase: “Conèixer i estimar Jesús, que ens proposa el camí d’humanització “ 

Pensem que és vital, en aquest món de tantes diferències, compartir no el que ens sobra, sinó el que li falta a l’altre.  

Això implica un canvi de mirada. Són els altres els que marquen el que jo he de fer. És vital respondre a les necessitats en el món, en el meu món, dins la nostra barriada, dins la nostra escola, dins la nostra família… 

Quan miram la problemàtica del nostre món podem caure en una certa tendència al desànim. Hi ha massa situacions conflictives, i el que llegim al diari o escoltem a qualsevol dels telenotícies continua essent altament preocupant.  

Volem remarcar dos valors que ens poden ajudar a fer front a tant desencís: el sentit de l’humor i la solidaritat. 

El sentit de l’humor és aquella postura que treu dramatisme i transcendència a tota realitat humana, a tot el que fem i tenim. L’autèntic humor no consisteix a ser frívol, ni en una manera fàcil de  burlar-se de les situacions i els problemes, sinó en saber reconèixer que les persones són limitades i que s’ha d’aprendre a viure amb el conflicte sense desesperar-se ni angoixar-se.

Per més crua que sigui la realitat, haurem de saber contemplarla amb un toc d’humor, perquè l’humor sempre afegeix realisme i humilitat a la vida.  

La solidaritat és l’ajuda que es dona entre persones que en la seva majoria no es coneixen, però que estan assabentades de l’existència mútua, de les seves dificultats, dels seus problemes.  

La solidaritat és ajudar el més dèbil, el que no és del meu grup, del meu poble, nació o continent, el que no conec personalment, però de qui conec les mancances i els patiments.  

M’agrada la gent que lluita contra adversitats. M’agrada la gent que busca solucions. M’agrada la gent que valora els seus semblants, no per un estereotip social ni per com llueixen. (Mario Benedetti) 

                                                          Equip de Pastoral  

                                                Sant Vicenç de Paül (La soledat)

RESPECTE

      Quan intentam definir el respecte, ens venen moltes paraules al cap; consideració, atenció, empatia, tolerància, comprensió, mirament, valor, estima, noblesa, honestedat, voluntat…

El respecte és la capacitat de tractar els altres amb honor i dignitat, de valorar aquella persona que tenim en consideració no per les seves propietats materials, sinó per la seva manera de comportar-se, d’expressar-se o per la seva manera de fer les coses. Els infants defineixen d’una manera molt senzilla el que és el respecte. Per a ells, tractar algú amb respecte és tractar-lo bé, sense fer-nos mal.

Tothom té un valor com a persona, ja sigui gran o petit, ric o pobre, home o dona, o qualsevol que sigui el seu color de pell o la seva diferència. Així doncs, aquesta és la raó per la qual s’hauria de tractar els altres amb honor, dignitat i cortesia en lloc de maltractar o manipular per aconseguir allò que es pretén. 

En ocasions el fet d’oblidar aquesta idea d’igualtat entre totes les persones emmascara la idea del respecte amb supèrbia, enveja, insolència…però no ens hem de deixar dur i ens hem de preguntar si realment aquesta és la actitud amb la qual ens agradaria esser tractats. 

El respecte es pot manifestar de moltes formes diferents; escoltant amb atenció quan un parla, donant les gràcies quan ens fan un favor: A la feina o a la casa es pot mostrar respecte sent responsables, diligents o acurats amb les feines que ens encomanen. El respecte cap a un mateix també és important i necessari per poder mostrar respecte als altres, de manera que evites qualsevol tipus de mal que pugui perjudicar la ment, el cos o la pròpia integritat. 

Això significa fer les coses de la millor manera que sàpigues sense importar el lloc, les persones, o les circumstàncies que t’envolten, perquè allò que facis mostrarà qui ets en realitat.

Així doncs, també es important recordar-nos una sèrie de preguntes: 

Com ens sentim quan algú es mostra irrespectuós amb nosaltres?

Com podem nosaltres respectar els altres (ja siguin companys, alumnes, pares o professors)?

De quina manera podem mostrar nosaltres el respecte pels altres durant el nostre dia a dia?

El propi Papa Francesc en nombroses ocasions ha demanat que no s’han de posar els resultats per sobre de les formes a l’hora d’aconseguir un benefici, sinó que s’ha de respectar la diversitat i tractar que aquest benefici sigui per a tothom, independentment de la seva religió, la seva situació econòmica o del context geopolític que l’envolta. La lluita per aconseguir el màxim poder possible en qualsevol àmbit ha de deixar d’assetjar els més desfavorits; d’aquesta manera no s’aconsegueix progrés, sino que s’agreugen les necessitats de persones que viuen en situacions de guerra o misèria

Des de la seva posició, intenta convèncer governants perquè se n’adonin que unint forces es poden aconseguir moltes més coses que separant, que donar-li valor i dignitat a la vida de cada individu farà que creem una humanitat més unida i amb més bon cor. 

Si el que volem realment és fer un mon més sostenible, eduquem en el respecte i amb respecte. Des de la família, des de l’escola, des de la societat en general i en qualsevol àmbit. Si ho feim, serà com el pagès que recull el que ha sembrat; així doncs, sembrem bondat, sembrem atenció i empatia cap a aquell qui la necessita i, així, nosaltres la recollirem quan ens faci també falta. Demanem les coses per favor, donem les gràcies quan ens ajuden, posen-mos en la pell de qui ho està passant malament i no li donem l’esquena. Sembrem concòrdia per garantir una millor convivència en el futur. 

Miquel Domingo Luis

Sant Vicenç de Paül, Inca

Conviure, Viatge d’Humanitat

CONVIURE, VIATGE, HUMANITAT, tres paraules claus que recorreran transversalment la nostra tasca educativa en aquest curs que anem a iniciar.

En aquest curs volem que la comunitat educativa sigui conscient que aquest viatge de la vida, que el feim acompanyats i mai sols, ha de ser un procés d’humanització. Viure és conviure, sí o sí vivim amb altres, ens necessitam i depenem de molts d’altres.

Siguem conscients que tots hem de ser agents actius en l’aprenentatge i l’experiència de practicar les virtuts de l’humanisme cristià:

• La veritat i autenticitat en les nostres paraules, gestos i actuacions.
• El respecte i el reconeixement a un mateix i a cadascuna de les persones amb qui feim el viatge.
• La llibertat i la responsabilitat per elegir allò que ens humanitza.
• El servei, la col·laboració, a tots i cada un; com estil de vida, com a clima i característica de l’organització.
• La interioritat, entrar al fons de nosaltres mateixos per escoltar la veu interior que ens indica el camí del bé.
• L’estimació a les persones concretes, amb detalls, amb constància, sense dependre del rellotge.
• L’admiració agraïda per la bellesa i harmonia de la Creació.
• El reconeixement al creador del projecte d’humanitat que som cadascuna de les persones.
• El diàleg en totes direccions.
• La justícia, la bondat, la bellesa.


Tot aquest procés és un llarg camí, emprenem un llarg viatge que dura tota la vida. Les persones, homes i dones, som un projecte, no som una obra acabada; Déu ha dissenyat les línies bàsiques i ens ha posat en el camí, ens acompanya, i ho fa discretament, respectuosament. 


El projecte ha d’arribar al somni del seu Creador que té l’essència de l’amor, la llibertat i la bondat.




Margalida Moyà
Delegada d’Ensenyança

Caminar en l’amor i en la bellesa obrirà el teu cor al món i a totes les relacions

A tots ens ha passat al llarg de la vida que hi ha ocasions que admiram sense saber per què un quadre, una posta de sol, una melodia o unes paraules que ens evoquen certs sentiments que en el dia a dia no sempre estan presents.

Aquesta capacitat d'admiració està relacionada amb la bellesa. Moltes vegades relacionam la bellesa amb la bondat i amb l’expressió d’amor; la bellesa la podríem definir com una expressió visible del bé. 

Siguem adults o infants, quan se'ns presenta un esdeveniment bell, es desperta en nosaltres la capacitat de la sorpresa i aquesta sorpresa, ens porta a valorar la pròpia existència i la realitat. Entram en una experiència transcendent que ens porta a connectar amb el més íntim del nostre ésser i amb la realitat.

Imaginem per un moment un lloc; imaginem que estam a la muntanya, allunyats de la civilització i de la contaminació lumínica i acústica; imaginem que es fa de nit i és una nit clara. A poc a poc, la foscor ens envolta i, mirant al cel, podem veure milers d'estels que ens il·luminen amb la seva lluentor. Aquest contrast de foscor, de silenci, i la lluentor dels estels ens poden fer entrar en una experiència d'admiració davant l'univers; un moment de sorpresa, un moment existencial o de transcendència. Aquest moment hem connectat amb el més íntim nostre i amb la bellesa de la realitat. Podem aturar un moment, pensar un quadre, una imatge, una melodia, unes paraules en les quals ens hem sorprès i embadalit.

Hem pogut degustar i assaborir la bellesa gràcies a la nostra capacitat d'admirar.

Els infants tenen una gran capacitat per admirar i de sorprendre's, i també d’expressar amor. Ells són capaços de recrear-se amb la bellesa; són capaços de poder crear, imaginar i gaudir molt més que una persona adulta, perquè estan descobrint el món que els envolta. 

Els infants són creadors de bellesa a través de les seves composicions artístiques. Com a pares, mares i educadors, mai hauríem de limitar la capacitat de sorpresa dels nostres petits. 

Tenim la responsabilitat, com a comunitat educativa, de potenciar la dimensió artística dels nens i donar-los la possibilitat de desenvolupar els seus talents per crear bellesa. Hem de donar-nos la possibilitat de tornar a sorprendre'ns com ho fan ells. De la sorpresa podrà sorgir l'entusiasme, i aquest entusiasme mou les persones a poder assumir i vèncer les dificultats.

Com diu Joan Pau II a Carta als artistes

“La bellesa és una invitació a endinsar-se en el Misteri, a la recerca de la transcendència i a la trobada amb Déu a través de la creació”

Rocío Pérez

Equip docent Col·legi Ramon Llull

TOT EL QUE NECESSITES ÉS DINS TU

En aquests moments sentim parlar molt del MINDFULNESS o atenció plena en el moment present, que és una pràctica que es pot convertir en una bona eina per millorar la nostra qualitat de vida.

Sabem que el nostre cos viu en el moment present, però, i la nostra ment? Quan hem viscut conscientment de la nostra vida i quan hem transitat automàticament o enfocats  en el passat o en el futur? Aquestes preguntes ens apropen una mica a la filosofia del mindfulness.

Si mirem al nostre voltant, ens adonem que sovint nosaltres i els nostres joves vivim en el “mode pilot automàtic”, sense tenir una atenció plena a les activitats del moment, amb la ment i els pensaments en un altre lloc. Aquest fet és una realitat estesa al camp de les relacions personals. Passam molt de temps connectats a les noves tecnologies amb amics cibernètics a qui mostram els nostres millors moments, no sempre reals, i descuidam sovint a qui tenim al devora.

És hora d’aturar-nos i d’aprendre a gaudir del que fem a cada moment, d’identificar com ens sentim i com se senten els qui ens envolten per gaudir plenament de la nostra vida, el regal que Déu ens ha fet.

Com ho podem aconseguir? Quines són les pràctiques bàsiques per assolir aquests objectius tan desitjables?

• Practicar el silenci uns 3 minuts al dia amb la intenció d’observar que ens diu el nostre interior, sense jutjar ni rebutjar les sensacions agradables o desagradables que ens trobem. Seguidament, prendre consciència de  la respiració (el ritme respon als nostres estats mentals) sense intentar controlar-la. Veurem que, passats aquests minuts, ens sentirem  més relaxats i tolerants, amb nosaltres i amb qui ens envolta, i les nostres reaccions no seran tan automàtiques, sinó més conscients.
• • Centrar l’atenció en els sabors, olors, colors i textures, per exemple, dels diferents aliments o begudes quan esmorzem, dinem o sopem.
  
  
  • Observar de manera conscient tota la bellesa del que ens envolta; percebre, per exemple, d’una posta de sol, la forma i moviment dels núvols, els sons, la llum... 
  
  
  • Practicar l’oració per sortir-ne revitalitzat fruit de l’encontre amb Déu, agraint-li el miracle de la vida i disposats a formar part d’un món millor.
  
  
  Aquestes pràctiques, aparentment senzilles de fer, no són tan simples perquè ens trobam amb el primer enemic, la nostra ment, que ens bombardeja amb pensaments, preocupacions, judicis... No ens hem de preocupar perquè ha estat educada per viure constantment en el record o en el pensament anticipat. Amb paciència, incorporarem aquestes pràctiques a la nostra vida quotidiana, i aconseguirem viure plenament amb gratitud, alegria i honestedat. 
  Com veiem, tot  allò que necessitam és dins nostre. La resta sol ser ben a prop.
                                                      
                                                               Catalina Caimari Gelabert
                                                         CC Sant Vicenç de Paül-Inca
   

CONTEMPLAR ÉS MIRAR AMB ELS ULLS DE L’ÀNIMA

Molts dies, contempl l'arbre que hi ha davant ca nostra... Podria parèixer insignificant, aquest arbre, però, a nosaltres, ens fa un poc més conscients del miracle de la vida. Els meus fills, ja de ben petits, de manera intuïtiva, l'abraçaven com si és tractàs de la seva propietat més valuosa: Aquest és el nostre arbre- deien. Durant tot l'hivern "el nostre arbre" pareix mort; no té fulles, ni fruits, ni moltes branques; no es remena gaire quan bufa el vent, ni quan plou, ni hi dormen els ocells que en altres moments l'habiten; pareix un tronc sense sentit enmig d'un riu d'asfalt... Però ara, tot d'una que rep un minúscul senyal que l'hivern acaba i que arriba un temps més càlid... esdevé "la resurrecció", hi creixen les fulles verdes i tendres amb tanta rapidesa que sembla que ho fan en un instant, dona tal quantitat de fruit que l'asfalt del terra queda cobert d'una dolça capa de fruita madura. Ens dona senyals que ens podem preparar per a l'alegria de la primavera i el bon temps... De la mateixa manera, per als cristians, la resurrecció de Jesús ens prepara per a la vertadera alegria de la vida. Durant la Quaresma i la Setmana Santa, hem tengut l'ocasió de mirar cap a dins, d'aturar-nos, de fer una mica d'introspecció per a després, amb la resurrecció de Jesús, esclatar amb força i alegria a la vida, a una vida que esdevé un continu miracle... Depèn dels nostres ulls. Ja ho deia Einstein: "Hi ha dues maneres de viure; una com si no existeixen els miracles, i l'altra com si tot fos un miracle".

Observant tot allò que ens envolta, podem sentir com cada cosa que ocorre és un miracle d'amor, que ens omple d'agraïment. Viure i veure el que ens envolta com si es tractàs d'un miracle ens permet trobar sentit a les coses més senzilles i quotidianes.

El Papa Francesc ens alerta sobre un mal dels nostres dies: "El gran risc del món actual, amb les seves múltiples i aclaparadores ofertes de consum, és la tristesa individualista que brota del cor còmode i avar, de la recerca materialista dels plaers superficials, de la consciència aïllada (...) Hem de viure amb alegria les petites coses de la vida quotidiana(...) No et privis de passar un bon dia"

Si volem una vida plena, haurem d'aprendre a veure les coses que ens envolten amb una altra mirada, amb la mirada de l'AMOR, amb la mirada que veu "miracles" en les coses més petites: el somriure del teu fill, un arbre que torna a la vida, el vent que bufa suau a la cara i tantes i tantes petites meravelles que passen contínuament sense merèixer cap tipus d'atenció. És una cosa que indiscutiblement hem d'aprendre dels nostres fills, que tenen una capacitat d'admiració impressionant; per a ells tot és màgic, sorprenent, meravellós, nou, únic, important....

"Els infants saben coses que els grans ja han oblidat... Veuen coses que els grans ja han esborrat, saben treure alegria d'un esclató de cor. S'enfonsen, suren, neden dins el safareig del món.

Anys i panys per aprendre i altres tants per desaprendre. La vida és així, teixir i desteixir (Guillem d'Efak").

Tant de bo tornem a ser com a infants.

Sofia Feliu

CC VERGE DE MONTI-SION de Porreres

LA FELICITAT ESTÀ AMAGADA A LA SALA D’ESPERA DE LA FELICITAT (E.Punset)

FELICITAT és allò que tots cercam sense saber exactament què és.

És un concepte tan ampli que engloba tot tipus d’estats d’ALEGRIA i de SATISFACCIÓ.

La felicitat i l’alegria tenen molt a veure amb les coses que ens succeeixen tots els dies de manera habitual.

La felicitat es diu que és tenir harmonia entre el que fas, el que dius i el que penses, i hi podríem afegir el que agraeixes.

Agrair a la vida les coses bones que et dona és una causa de satisfacció personal que compensa. Gaudeixes de pau interior, que ajuda a veure i a valorar les coses positives que tenim dins i davant nosaltres.

Podem sentir felicitat amb petites coses, però també a través d’actes que suposen molt d’esforç i de constància. El simple fet de mirar la mar, el cel, els núvols o els ocells, en molts casos, ens fa somriure i ens dona pau o/i tranquil·litat; significa això que, en aquell moment, som feliços? Sí, pensam que sí. Però, igualment, segur que també ens fa la vida més feliç quan una nova persona propera a nosaltres arriba al món. O quan aconseguim alguna cosa, que no fa falta que sigui material, que ens ha costat molt d’esforç poder-la fer. La felicitat no va lligada a les coses materials; la felicitat neix dins nosaltres.

L’alegria està en els moments més simples i senzills de la vida. I si, a més a més, està compartida amb qui més estimam, aquest sentiment aconsegueix crear una harmonia interior que contagia els que tens al teu voltant.

La felicitat és un sentiment d’alegria que ens fa sentir plens. Per això, cal gaudir cada moment de la vida, fixar-nos en aquelles petites coses que fan que la nostra vida sigui bella, i valorar cada moment que passam. Com diu una coneguda locució llatina, tempus fugit (el temps fuig), així que carpe diem (cal viure, hemd’aprofitar el moment).

INTERIORITZEM:

• No hem d’esperar que la felicitat i l’alegria arribin, som nosaltres mateixos que l’hem de crear en tot moment; l’hem de sentir i intentar gaudir a cada etapa de la nostra vida de la millor manera possible, perquè la felicitat, com la vida, no espera.

• Sembla que hem de trobar la felicitat en els grans moments o ocasions, però no és així. Esperant i esperant, deixam de gaudir dels petits moments del dia a dia.

• La felicitat la trobam precisament en les petites coses i detalls de cada dia (un somriure, unes gràcies, una abraçada, un perdó...): tot plegat ens produeix alegria i satisfacció.

• Es tracta de viure la vida amb intensitat, d’exprimir cada petit moment de felicitat i d’alegria que trobam a les coses més senzilles de la nostra vida diària.

Professorat Col.legi Sant Vicenç de Paül de s’Arenal

Déu no es cansa de perdonar, som nosaltres que ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia (Papa Francesc)

El col·legi desitja donar una formació integral als seus alumnes per ajudar-los a créixer com a persones des d'allò més profund i agradable de cadascú. Aquest curs us hem convidat juntament amb els vostres fills/es, a fer un "viatge a l'interior"; a no tenir por d'entrar dins nosaltres i descobrir tants i tants de paisatges interiors que no passen desapercebuts perquè són, fonamentalment, part de la nostra felicitat. Vivim escrivint una història, la nostra, en els diàlegs i amb altres històries i relats. Aquests relats no es construeixen sols, els anem construint amb noms, vivències i memòries que es converteixen en referència i matèria primera, i és això amb el que donem forma a les nostres paraules, gestos i accions. Avui vivim en un món on constantment ens estam presentant. Ho feim a través de xarxes socials, en les quals mostram el nostre perfil més enginyós, humà, interessant... Sentim la necessitat d'agradar i pareix que se'ns està avaluant sempre seguit. Tan sols ens sentim en confiança i llibertat per mostrar les nostres debilitats en els àmbits on ens sentim estimats i integrats. És fonamental estar en àmbits allà on se'ns accepta tal i com som. És tal vegada dins l'àmbit religiós on podem confiar i acollir-nos a la misericòrdia, a una abraçada, a la promesa de perdó i a la reconciliació que Déu nostre Senyor ens ha promès. És de gaudir, que Déu no es cansa de perdonar. Jesús perdona tot i perdona sempre. Som nosaltres, els que ens cansam d'acudir a la seva misericòrdia. És per tant ben clara, aquesta reflexió, quan a una de les seves homilies el Papa Francesc ens diu que nosaltres estam acostumats a experimentar el perdó dels pecats,  i tal vegada a "bon preu"; per tant, hauríem de recordar, algunes vegades, quin fou el preu que Jesús Nostre Senyor va pagar per tots nosaltres, ja que, pels nostres pecats, va entregar la seva vida! Hi ha el perdó fàcil i el perdó difícil. És senzill perdonar quan l'ofensa és lleu, quan no hi havia el mínim indici de responsabilitat, quan una conjunció atzarosa d'elements propicia el mal. Molt diferent és, en canvi, perdonar quan hi ha hagut clara intencionalitat, quan l'ofensa és tan greu que res no torna a ser com abans, quan es pot imputar responsabilitat. El perdó no és, aleshores, un acte que flueixi espontàniament del cor. Si tu no saps perdonar, no ets un bon cristià, diu el papa Francesc: "seràs un bon home o una bona dona, però no fas el que va dir i fer Nostre Senyor." Amics, hem de ser valents per fer aquest viatge a l'interior. Hem d'experimentar el silenci interior. Hem de desenvolupar la dimensió contemplativa, que és un crit al silenci, a la reflexió, a l'interior... Cal aprendre a escoltar el nostre cor, els nostres sentiments i a percebre el que som, sense por. El perdó mai no és una casualitat. Tampoc no és una necessitat de la natura, ni una fatalitat històrica. És en qualsevol cas un acte humà, una expressió de la més profunda llibertat, una manifestació de la creativitat. El perdó mai no s'esdevé d'una manera instintiva  o mecànica. És la conseqüència d'un esforç, d'un acte decidit i reiterat de la voluntat que ha estat capaç de superar l'orgull ferit. No és fàcil perdonar, però és possible  (Francesc Torralba). Aquí tenim la utopia d'aquest curs. Valorar-nos i estimar-nos tal com som, saber que així ens estima Déu. Ø   Cada dia, quan resem el pare nostre, “perdona els nostres pecats com també nosaltres perdonam..." no han de ser tan sols paraules! Equip de pastoral del col·legi Sant Vicenç de Paül Palma - La Soledat

UN BON DIÀLEG POT AJUDAR-TE A APRENDRE I A COMPRENDRE L’ALTRE

Saber dialogar és una capacitat bàsica de l’ésser humà que necessita d’un aprenentatge. És necessari començar a treballar des de ben petits el diàleg i les actituds i els valors que l’envolten, com per exemple l’atenció, la tolerància, l’esperit crític, l’autoregulació…

Tots hem de ser conscients que per dialogar és important que entenguem que hem d’escoltar i pensar que els altres també tenen idees interessants, encara que siguin diferents a les nostres, i que els conflictes es resolen dialogant, i mai utilitzant la força física. A més, és molt important saber escollir bé les paraules per comunicar-nos amb els altres, ja que una paraula pot ocasionar una discussió; pot provocar odi, discriminació, trencar sentiments o, per contra, il·luminar el dia, canviar una actitud o  estalviar un esforç.

És necessari treballar, els sentiments dels nins, ja que alguns sentiments poden dificultar el diàleg, com per exemple la timidesa o el sentiment d’inferioritat. Per millorar-ho, els adults hauríem de cercar ambients on hi hagi interacció  positiva entre els infants, fer activitats i dinàmiques d’autoconeixement i de coneixement dels altres, crear un ambient de pau, harmonia, implicació, aprenentatge, respecte, autoconfiança…que faciliti el compartir els nostres sentiments.

Hem de treballar també, la comunicació no verbal, ja que és igual d’important o més que la comunicació verbal. Amb la comunicació no verbal som capaços de transmetre missatges sense utilitzar paraules, i moltes vegades ho feim de manera inconscient.

La informació no només es transmet amb les paraules, sinó també a través dels moviments corporals com les postures, les mirades,  les distàncies entre uns i altres, la manera de seure o fins i tot de caminar. El llenguatge  no verbal no ens engana fàcilment, a diferència de la paraula, que sí ens engana més vegades de  les  que pensam, encara que tot es pot entrenar. De fet, són moltes les vegades en  què les paraules ens diuen alguna cosa que  contradiuen els gestos del qui  parla i, per això, cal que treballem perquè la nostra comunicació verbal i no verbal estiguin en sintonia.

L’escola ha de preparar els alumnes per relacionar-se de la manera més òptima possible: amb ells mateixos i amb els altres; per això, és essencial que els mestres i professors treballem el diàleg a l’aula com a eina principal de convivència.

Som conscient que la nostra feina no és fàcil i que costa trobar espais  i/o temps per dedicar al diàleg, però cal que siguem capaços de generar situacions riques i variades que propiciïn el desenvolupament de les habilitats de relació social necessàries per conviure en societat.

Com diu el Papa Francesc << A través del diàleg podem aprendre a veure que l’altre no és una amenaça, sinó un do de Déu, que ens interpel·la i demana ser reconegut. Dialogar ajuda  les persones a humanitzar les relacions i a superar les incomprensions. Si hi hagués més  diàleg, diàleg vertader, en les famílies, en els ambients de treball, en la política, se solucionarien més fàcilment moltes qüestions! Si no hi ha diàleg, augmenten els problemes, els malentesos, les divisions. >>

Si des de petits no ajudam els infants a corregir els defectes (orgull, vergonya, egoisme, intolerància…) que els impedeixen ser dialogants, de grans seran poc comprensius i tendran poques habilitats de relació social, i això dificultarà la bona relació i convivència amb els altres.

“NINGÚ S’EDUCA A ELL MATEIX; LES PERSONES S’EDUQUEN ENTRE SI, MEDIATITZADES PEL MÓN” - PAULO FREIRE

Antònia Pou

Nostra Senyora de Gràcia (Llucmajor)