Es tanca el teló a l'Òpera de Viena i Plácido Domingo surt la primera de les 101 vegades que va sortir aquell vespre, després de la seva perfecta interpretació de La Bohème. Varen ser 60 minuts d'aplaudiments donant gràcies per la generositat que havia traduït amb una entrega absoluta de la seva veu als espectadors.
Es tanca el teló al Teatre d'Artà. Acaba una obra de teatre infantil que pareix que ha agradat molt al nins de primària del meu col·legi. Dos minuts escassos d'aplaudiments i punt.
Tot i que no és comparable Plácido amb una de les obres de teatre infantil que afloren per les illes, ni l'Òpera de Viena i el Teatre d'Artà (amb tots els respectes), sí que en podem treure una lectura. No és que els infants siguin desagraïts, ni que els adults s'empernin a tenir el pobre Plácido 60 minuts sobre l'escenari. El fet de donar les gràcies és un fet adult. Els humans donam gràcies cosa que ens socialitza i ens personalitza. Fer saber als altres que et sents agraït per una circumstància és un aprenentatge.
Un infant no té necessitat de realitzar gestos de agraïment, mentre que per a un adult aquesta és una qualitat que li aporta riquesa a la seva existència.
Donar gràcies no ha de ser un imperatiu en cap moment sinó una evolució del teu ésser; l'evolució cap a un estat personal harmònic amb tot el que ens envolta, amb el nostre microcosmos. La gratitud és una de les característiques que ens condueixen cap a aquest estat d'harmonia amb el món.
Crec que ens podem trobar en diferents nivells de gratitud. I crec, també, que com més a pler estàs amb el món, més gràcies pots donar.
El primer nivell seria el material. Aquest nivell és l'elemental i el que aprenem de les nostres figures parentals durant els primers anys de la nostra existència. La persona dóna gràcies per alguna cosa material que se li dóna.
El segon nivell seria l'emocional. Aquest nivell ja necessita d'un aportació dels sentiments per ser agraït. Són gestos, paraules que no tenen valor comercial, però la persona a qui se li fa se sent agraïda.
Finalment, tenim l'espiritual. Aquesta requereix d'estar un poc més centrat. És difícil donar gràcies per allò que potser no es veu, no es toca, no es percep amb els sentits. És una forma de gratitud és què necessites estar en sintonia amb el món espiritual. Potser les que ens impressionen més ens fan sintonitzar automàticament amb aquesta gratitud. Tot tenim aquell paisatge, aquella posta de sol, aquella sortida de lluna que et corprèn, que ens fa connectar amb tot l’univers i donar-ne gràcies. Tots tenim aquella experiència amb un amic, amb una amiga, amb la parella; on s'obrin els cors i et connectes, i l'únic que saps dir és gràcies. Tots tenim experiències on el nostre entorn social es mobilitza per un fet, et connecta al grup, a la massa social, i et torna a sortir la paraula gràcies.
I, com a evolució final, és quan em puc avançar a tot i donar gràcies al Déu de l’amor sense límits i punt.
Don gràcies perquè som
Pere Piris Obrador, Psicòleg i PTCol·legi Sant Salvador d’Artà
