L'ESPERANÇA COM A ACTITUD POSITIVA DAVANT LA VIDA I ELS PROBLEMES

Mai serà tard per cercar un món millor i més nou, si en  l'intent posam coratge i esperança.  Alfred Tennyson Aquestes són algunes de les moltes notícies que hem rebut a l'inici d'aquest 2016 sobre la situació del món i del nostre país: -          17 milions d'infants en el món sofreixen desnutrició aguda greu. -          4,6 milions de persones s'han convertit en refugiats des de l'inici del conflicte sirià. -          Hi ha a prop de 25.000 nins i nines soldats arreu del món. -          La temperatura global i el nivell del mar han augmentat significativament com a conseqüència del canvi climàtic. -          A Espanya, tenim aproximadament 4.779.500 persones en situació d'atur. -          S'estima que hi ha 45.000 víctimes del tràfic de persones a tot l'estat. -          L'any passat entraren de forma irregular 12.549 persones a Espanya. -          L'Estat espanyol encapçala la «fugida de cervells». -          Hi ha més de 1.900 persones imputades per causes obertes per corrupció al nostre país. -          L'any passat 57 dones foren assassinades per les seves ex-/parelles a Espanya. És cruel, trist, dur, desconcertant.... hom voldria llançar la tovallola davant tanta misèria, tanta mort, tanta crueltat... Però, per què no ho feim? Per què ens deixam emportar pel pessimisme i l'angoixa? És precisament gràcies a l'Esperança, la segona virtut teologal i potser la menys coneguda de les tres, la que fa possible que no ens donem per vençuts per dolenta que sigui la (nostra) situació. Aquesta virtut, que no s'ha de confondre amb l'optimisme humà, correspon a l'anhel de felicitat que Déu ha posat en el cor de l'home amb el Baptisme i que, segons Sant Tomàs d'Aquino, ens permet tenir la confiança i la certesa plena d'aconseguir la vida eterna i els mitjans, tant sobrenaturals com naturals, necessaris per a aconseguir-la, tot amb el suport de l'auxili omnipotent de Déu. Sense Esperança, les persones ens tancam en l'horitzó d'aquest món i perdem la visió de la vida eterna, en lluitar sols contra les dificultats al prescindir de l'ajuda de Déu. Però sabem que l'home està destinat a la vida eterna i ha de viure de cara a aquesta i, precisament, l'esperança és la seguretat en el futur derivada en la confiança en Déu, ja que l'esperança cristiana es fonamenta en la fe, perquè neix de creure en les promeses que Déu ens ha fet. En aquest sentit, el Papa Francesc ens recordà al principi del seu Pontificat que la virtut de l'esperança, per a un cristià, és Jesús mateix, és la força d'alliberar i tornar a fer nou cada vida. No és només ser optimista i veure el «got mig ple»; l'esperança és un do, és un regal de l'Esperit Sant que es fa persona viva amb Jesús, mitjançant l'Eucaristia. Per això, Francesc I ens mostra que: «Jesús, l'esperança, fa tot nou. És un miracle constant. […] És Crist el que fa noves totes les coses més meravellosament que en la Creació, és el motiu de la nostra esperança. I aquesta esperança no defrauda, perquè Ell és fidel. No pot negar-se a si mateix. Aquesta és la virtut de l'esperança». Consegüentment, l'Esperança venç qualsevol entrebanc, fins i tot la mort, perquè el sentit de la transcendència, del més enllà, ens dota d’esperança, i esdevé així un revulsiu per viure d’una manera plena i amb sentit, ja que el seu pilar central és la consciència d’una vida que va més enllà de la nostra existència fisiològica i individual. Superant la individualitat, la immediatesa, la por... ens feim més conscients de nosaltres mateixos, de les nostres fortaleses i de les nostres debilitats, i som més capaços d'entendre el món que ens envolta. Per això mateix, no ens ha de fer por acarar la realitat, per molt dura que aquesta sigui; cal conèixer-la i acceptar-la per poder-la modificar, i l'element més important per fer possible aquesta transformació som NOSALTRES MATEIXOS amb la nostra Fe, amb la nostra Caritat, però. Sobretot, amb la nostra Esperança. M. de les Neus Jaume Col·legi Nostra Senyora de Gràcia (Llucmajor)