L'AMOR

Benvolgudes famílies,

L’amor

Parlar de l’amor no és cosa senzilla, tot i que vivim envoltats d’aquest sentiment pertot arreu. A més, viure sense amor ha d’esser trist; com diu el contingut d’aquest any, “seria com aquella campana que fem sonar i ningú sent”. És com un so buit que no arriba a cap lloc.

L’ésser humà cerca constantment aquella persona, cosa, essència que el faci sentir feliç. Cerca  allò que dona sentit a la seva vida. En essència, cerca estimar.

Avui en dia no és possible, a la societat en què vivim, no veure mostres d’amor entre nosaltres mateixos. Aquella besada a la teva parella, la carícia dels nostres fills, les abraçades als amics, aquells pares que veuen per primera vegada la cara dels seu nadó, els nins i nines que cada matí ens diuen bon dia amb cara de felicitat i et fan sentir que avui serà un gran dia...

Cada vegada més podem veure com destruïm el món que ens envolta, el món on vivim, ja sigui amb guerres, atemptats o, simplement, aquests accidents naturals que destrueixen les llars de molta gent. Però són també aquestes circumstàncies on podem veure que l’amor ens uneix i ens permet aixecar el cap cada matí i afrontar, així mateix, el que ens depara el dia.

Unim forces per ajudar els amics i coneguts, el veïnat de tota la vida, i fins i tot aquella persona que veiem pel  carrer i necessita ajuda.  És per això que l’amor és tan necessari com respirar i que, sempre que sigui possible, n’hem de tenir cura.

És indiferent com i amb qui sentim AMOR, però l'hem de valorar més, ja que l’ésser humà necessita d’aquest sentiment per sentir-se realitzat i evolucionar cap a un futur prometedor i complet. 

No podem oblidar tampoc el manament dels manaments: “Estimau-vos els uns als altres com jo us he estimat”; aquell qui ho va dir va fer l'acte d'amor més generós que es pot fer: va compartir amb tothom la seva vida amb generositat i entrega. Així doncs, podem dir que estimar és compartir; i, per tant, l'amor implica un acte d’entrega incondicional, amb humilitat i sinceritat de tot allò que som, a tots els qui estimam o a allò que estimam.

Maria J. Orell

Miquel Àngel Bisbal

Maria Ribas

Antònia Riera

La comunicació, una finestra d’oportunitats

Es una costumbre muy inconveniente de los gatitos que, se les diga lo que se les diga, siempre ronronean. ¡Ojalá ronronearan para decir “sí” y maullaran para decir “no” o cualquier regla de este tipo, de modo que pudiéramos mantener una conversación. Pero ¿cómo se puede hablar con una persona si siempre dice lo mismo?

LEWIS CARROLL

Algú podria pensar que el llenguatge és únicament el mitjà d’expressió que utilitzam les persones però va molt més enllà. El llenguatge produeix i construeix l’experiència que tenim de nosaltres mateixos i dels altres, construeix el món i la realitat. És el llenguatge el que dóna forma a l’experiència humana, al nostre dia a dia, al nostre passat i al nostre futur.

Les persones som ésser socials, i al viure en societat, tenim la necessitat vital de comunicar-nos, i així la comunicació esdevé un element clau per a l’existència, la convivència i la supervivència. 

Vivim en un món que cada dia sembla més complex, que es mou a una velocitat terriblement ràpida i que té infinituds de matisos, realitats i necessitats diferents. La nostra societat, moltes vegades basada en un model competitiu, s’allunya de les necessitats més bàsiques de l’empatia del diàleg, de l’escolta, la compassió i la comprensió.  Enfront a tanta diversitat és normal que sorgeixin els conflictes. Aquests són fenòmens socials, inherents a la naturalesa humana, és a dir, són naturals, inevitables i, fins i tot, necessaris però quan es gestionen de forma constructiva i cooperativa permeten el desenvolupament social, la justícia i l’atenció a les diverses necessitats.

La resolució de conflictes requereix voluntat i capacitat de les parts en conflicte i solen resoldre’s bàsicament de dues maneres: amb la victòria d’una part i la derrota de l’altra; o a través del diàleg, arribant a algun tipus d’acord entre les parts en conflicte. Les victòries solen ser efímeres perquè ningú accepta fàcilment una derrota.  En canvi, el diàleg, la negociació, la comprensió, la recerca del bé comú i el respecte solen donar resultats més estables.

Segur que hi ha persones que pensen que a les escoles educam des de la competitivitat, ja que hi ha avaluacions, notes, etc… però la realitat és que des de les escoles treballam diàriament pel diàleg, pel respecte, per l’amistat, per la pau, per la cooperació, per la igualtat. Treballam cada dia per a l’harmonia dels diferents nivells que tots posam en joc en el nostre fer de cada dia, el jo persona, l’altre,  el grup, la comunitat i l’entorn. 

I tot això ho feim utilitzant el llenguatge, aquest llenguatge ric, aquest llenguatge que avui està mutant, s’està transformant degut o gràcies a allò que en deim les noves tecnologies. Unes tecnologies que han representat canvis en la forma de comunicar-nos, canvis en els llenguatges. Avui dia conviuen les paraules amb les imatges, els símbols; és prescindeix de l’ortografia, es combinen consonants, nombres i idiomes en un mateix missatge. Aquestes tecnologies han comportant canvis en la forma de comunicar-nos, però també canvis cognitius i psicològics. Han sorgit habilitats abans impensables, com la capacitat  per triar el nombre mínim de senyals imprescindibles perquè el missatge sigui entès en el lloc de destí, o la capacitat per traslladar certs senyals de complicitat i altres gestos propis de la comunicació “cara a cara”.

Encara estam lluny de saber les implicacions que tots aquests canvis tendran dins la nostra societat, però són una realitat amb la que ens trobam i en la que estam immersos, i des de les escoles ens veim obligats a sumar-nos a aquest canvis, entendre’ls i utilitzar-los per fer una pedagogia del canvi i una educació global, que combini la tradició, les noves metodologies i la tecnologia. 

Joana Llinàs Durán

Equip AD del CC Sant Salvador

CULTURA DE LA TROBADA

Cultura de la trobada és una expressió que repeteix sovint el Papa Francesc. Aquesta expressió sintetitza l’essència de la vida cristiana. 

La dignitat de tots els essers humans és el punt de partida de la cultura de la trobada.

Els sers humans ens trobam, no vivim sols, no vivim aïllats, però sovint passam uns devora dels altres. L’expressió cultura de la trobada ens vol fer conscients que la vida humana, perquè sigui realment vida humana, ha de ser una trobada contínua d’uns amb els altres.

Què podem fer en família, a l’escola, al carrer, amb els coneguts?

Per trobar-nos ens hem de mirar als ulls; trobar-nos en la mirada per tal de poder conèixer què necessita l’altre o què ens demana. 

No és difícil conèixer les necessitats i les peticions dels altres; es tracta de posar-hi esment.

Per trobar-nos com a sers humans, hem de passar a l’acció. 

Preguntar-nos: “Què puc fer per tu? Com et puc fer un poc més feliç? Com puc ser més agradable amb tu?” 

I aquí entra la reflexió: “Què he de fer? Com he d’actuar? Quan? Amb qui?”

A l’Evangeli trobam un antic relat que ens indicarà la resposta als interrogants que ens feim davant les persones necessitades. És el relat del bon samarità que, en trobar-se amb un home malferit a la vorera del camí a qui els lladres havien pres tot i l’havien deixat a la cuneta, no dubtà a aturar-se, curar-li les ferides, pujar-lo a la seva somereta i endur-se’l a un hostal per passar la nit. Al dia següent aquest samarità, bona persona, pagà a l’hosteler tot el que li devia i li demanà que cuidàs un parell de dies el qui havia estat ferit, fins que se’n pogués anar a peu a ca seva amb el compromís que ell assumiria tota la despesa. (El relat el podeu llegir a l’Evangeli de Lluc, capítol 10)

Quines actituds mostra aquest samarità?

Es va trobar amb l’home ferit.

El reconegué en tota la seva dignitat, com un mateix

El va ajudar en allò que necessitava i en aquell mateix moment

Se’n va fer responsable perquè ell l’havia trobat. No va derivar el problema a les autoritats, als serveis socials o a la gent del temple de Jerusalem... Jo l’he trobat, jo me’n faig càrrec. Reconèixer la dignitat de l’altre ens fa reaccionar de forma humana; es tracta d’un germà que ens necessita.

Aquesta és la cultura de la trobada. Com  ho farem realitat?

Ens trobam en la mirada (ulls)

Ens interessam per conèixer les seves  necessitats (intel·ligència emocional)

L’ajudam (les mans)

I ens sentim responsables (voluntat)

Els ulls, el cor, les mans, la voluntat, harmònicament en acció.

La cultura de la trobada és un estil de vida que reconeix cada persona com exclusiva, filla de Déu, i a qui feim tot el bé que podem.

Margalida Moyà

CC Arcàngel Sant Rafel

Comunicar per construir comunitat

Benvolgudes famílies,

L’eslògan que ens acompanyarà al llarg de tot el curs el formen tres paraules: COMUNICAR, CONSTRUIR, COMUNITAT, allò que el Papa Francesc anomena la CULTURA DE LA TROBADA.

L’objectiu d’aquest nou curs l’hem formulat partint de la realitat que ens envolta: vivim en una societat de comunicacions; la tecnologia ens facilita la connectivitat i estimula la comunicació, però aquesta no sempre prou reflexionada, ni sempre correctament plantejada. Per altra banda no podem viure sols, ni podem treballar sols, necessitam els altres per construir una societat més justa i més humana.

Al llarg de l’any, volem reflexionar junts sobre la comunicació per construir la comunitat educativa i així aprendre a construir la comunitat humana.

Per la comunicació volem fer possible la cultura de la trobada, superant la indiferència, el rebuig, la discriminació i el menyspreu.

Sovint les presses i els maldecaps fan que ens trobam però no ens trobam, cada un pensa en si mateix, sent, hi veu, però no escolta ni mira.

Aquesta forma de trobar-nos no ens porta enlloc.

Volem fomentar una trobada que ens faci sentir persones reconegudes, valorades, estimades, úniques. Una trobada que dia a dia ens ajudi a construir la comunitat cristiana.

La trobada entre persones pot restituir a cada una, l’alegria, la pau, el sentit de la vida i la pot fer feliç.

Per tal que la trobada sigui humanitzadora haurem d’emprar el llenguatge del cap (pensar, reflexionar), el llenguatge del cor (estimació, sentiments) i el llenguatge de les mans (ajudar, servir, col·laborar).

Parlar amb delicadesa i misericòrdia, estar atents a la persona, que és un tresor i un misteri que caldrà valorar i respectar.

No tot val, no totes les paraules són adients, no totes les obres produeixen el be. No tot és bell; hi ha molta lletjor al nostre món.

Junts, com a comunitat educativa, compartint idees, fent propostes, prenent decisions que afavoreixin el bé comú, podem crear una cultura de la trobada que humanitza, que pacifica, que dignifica i dóna felicitat.

Margalida Moyà gC

Delegada d’Ensenyança

UTILITZAR LES XARXES SOCIALS PER A PROMOURE LA CONVIVÈNCIA I EL RESPECTE ENTRE TOTS

Entre els objectius de l’escola hi ha el d’ensenyar i aprendre a viure i a conviure, tant a l’interior del centre educatiu com en el seu entorn immediat. Però ara més que mai, es fa necessari afegir-hi un nou espai als abans esmentats, l’entorn virtual.

En el marc d’una societat tecnològicament complexa, culturalment diversa, econòmicament desequilibrada i amb canvis permanents, entenem la convivència no com la simple coexistència, sinó com la necessària relació entre persones basades en xarxes de sentit compartit. 

Aquestes xarxes de sentit compartit han evolucionat de l’entorn físic al digital o virtual, i han donat lloc a les anomenades xarxes socials, enteses com a estructures socials on es creen relacions entre els membres d’una comunitat. 

Les xarxes socials conceben l’entorn virtual com un lloc de conversa i de comunicació, un espai per formar relacions d’una manera similar al món real. Però com ja ens diu el Sant Pare Francesc en el seu missatge per a la 50a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials:

«No és la tecnologia la que determina si la comunicació és autèntica o no, sinó el cor de l’home i la capacitat per utilitzar bé els mitjans que estan a la seva disposició. Les xarxes socials són capaces d’afavorir les relacions i de promoure el bé de la societat, però també poden contribuir a una polarització i divisió entre les persones i els grups. L’entorn digital és una plaça, un lloc d’encontre, on es pot acariciar o ferir, tenir una profitosa discussió o un linxament moral...».

Així doncs, és dintre d’aquest espai, en aquesta «plaça», on l’escola ha de tenir un paper primordial, educant i ensenyant els alumnes a emprar i a moure’s per les xarxes socials i l’entorn digital de manera responsable i conscient, per així contribuir a promoure la convivència, el diàleg, el respecte entre tots i les relacions entre generacions, amb la finalitat de fomentar les relacions entre persones de diferents grups d’edat amb l’ànim d'enriquir els vincles i el coneixement mutu també a l’entorn virtual.

No podem obviar l’oportunitat que ens ofereix l’ús de les xarxes socials i de les tecnologies de la comunicació per a l’enriquiment personal i de la societat, però aquestes han d’estar al servei de les persones per conviure pacíficament i ajudar-les a créixer.  L’alumnat porta a les aules el reflex de la societat actual, amb les seves oportunitats però també amb les seves crisis. L’adolescència, tal i com la tenim en els temps que corren, és un període llarg i complex on els i les joves estan en plena construcció de la seva identitat. Una construcció, a fi de comptes, viscuda com inestable i depenent de l’entorn en el que es desenvolupa i on negocien les formes d’integració. Uns quants anys enrere, segurament, l’emancipació dels i les joves estava marcada pels estudis i la feina. Actualment, per a l’autonomia o la consecució del seu espai personal, la construcció de la identitat i les relacions personals que s’estableixen és imprescindible la connectivitat. Tot això té efectes sobre la convivència, tenint en compte que les i els joves i adolescents són digitals, estan on-line i s’agrupen virtualment.  Mitjançant Internet i les TIC els i les adolescents aprenen, senten, s’informen, pensen, es relacionen, escolten música, fan els deures, s’estimen o es presenten al món. En aquest sentit, el Sant Pare Francesc és molt clar: 

«La comunicació té el poder de crear ponts, d'afavorir l'encontre i la inclusió, i enriquir d'aquesta manera la societat. També en xarxa es construeix una vertadera ciutadania. L’accés a les xarxes digitals porta en si una responsabilitat per a l’altra que no veiem, però que és real, té una dignitat que ha de ser respectada. La xarxa pot ser ben utilitzada per fer créixer una societat sana i oberta a la posada en comú».

Equip Web

Sant Vicenç de Paül de Manacor

Estimular actituds de tolerància i comprensió per a la convivència pacífica

         

 Vivim en un temps en què semblen agafar força els sentiments que molts consideràvem superats i que, amb massa freqüència, inspiren propis i veritables actes d'intolerància, discriminació o exclusió. L’augment d’aquesta radicalització a tota Europa ha demostrat que cal reforçar les actituds democràtiques, la tolerància i el respecte. L’educació ha de promoure aquests valors i ha de tenir cada vegada més un caràcter intercultural per tal de fer conèixer la cultura en tot el seu abast. Necessitam optar per una educació en els valors que vinculin la cohesió social i repensar com l’educació intercultural pot tenir en compte la dimensió religiosa per a potenciar l’entesa, el fet de viure junts, la inclusió i la participació.

               La tolerància es basa en la capacitat per comprendre l'altre, però sense fondre'ns amb ell ni amb els missatges que ens transmet; és a dir, el tolerant és el que admetent les diferències, no les agredeix ni les ridiculitza i és respectuós amb els altres, tot i que no claudica de la seva posició o criteri. Som tolerants quan acceptam la decisió de l'altre, (una mala maniobra amb l'automòbil, per exemple), una valoració negativa de la nostra tasca o bé una posició contrària sobre educació, religió, política o la mateixa ideologia sobre la vida. I en tots aquests casos, l'oposat o diferent no es viu com una agressió, sinó com una autoafirmació de l’altre.

La tolerància i la comprensió s’han de cultivar en la pròpia família. La convivència diària i el fet de viure davall el mateix sostre multipliquen les possibilitats que passin malentesos, desavinences i rivalitat entre els diferents membres. Els pares tenen l’obligació de crear a casa una atmosfera de tolerància basada en el respecte, l'afecte i la comunicació. Això sona senzill en la teoria, però exigeix ​​un treball quotidià i una atenció permanent, fins i tot en els detalls més petits.

Donar sempre la raó i/o no realitzar una escolta activa davant els problemes dels fills, fer sempre costat al fill més aplicat, posar límits molt rígids o no posar-ne directament, imposar l’ordre a través de l’amenaça o la por són algunes de les coses que no afavoreixen la tolerància. D’aquesta manera, sorgeix la necessitat que els adults tenguem un ànim conciliador que ens permeti prendre decisions sensates i fermes. L'esforç, però, val la pena, ens permet no només aconseguir una millor convivència a casa, sinó que també dona lloc a un aprenentatge inavaluable per als fills, que faran seu aquest valor i el transmetran més tard als seus propis fills.

 L’escola també té el seu paper i el caràcter propi de les nostres escoles afavoreix aquest treball, ja que fomenta una visió positiva de la persona, que creu en ella, en les seves capacitats, en la possibilitat de millorar, d'aprendre, d'anar construint-se al llarg de la vida. A més, l'amor és el valor principal per fer un món més humà, el qual es concreta en la compassió i la solidaritat. Aquests dos pilars de l’humanisme cristià, impregnat en la raó de ser dels nostres Centres, potencien l’actitud respectuosa cap a les opinions, sentiments o els actes d'altres persones, i ajuden a tenir persones tolerants i respectuoses en un món cada vegada més complex i globalitzat.

Miquel Miralles

C.C. Beata Francinaina Cirer – Inca

PASQUA: CELEBRAR EL VIATGE DE LA VIDA

La Setmana Santa no és una celebració més, ja que en ella commemorem el centre de la fe cristiana, i per tant, el centre de la identitat dels nostres centres educatius.

En les darreres setmanes, en les nostres escoles, ens hem acostat al temps la Quaresma, presentant-lo com a temps de revisió, de reflexió i, fins i tot, d’esforç̧ personal, de superació. Com bé saben els bons esportistes, de la tasca constant i de l’esforç en surt el profit. Un esforç que molts cops passa per renunciar a moltes coses. Per tant no tindria cap sentit un temps de Quaresma si no finalitzés amb el temps de Pasqua, un temps d’alegria i de renaixença. És per a viure aquest temps de Pasqua que us volem proposar algunes claus.

Com hem dit, no té sentit viure la Quaresma sense l’explosió de la vida que té lloc en la Pasqua. Viure el do de la Resurrecció és viure amb una mirada nova, renovada de la teva pròpia realitat. Si llegim a la Bíblia les darreres pàgines de l’Evangeli de Sant Marc, veurem com els deixebles són convidats a tornar a Galilea, a la seva tasca originària, al lloc on començaren el seu viatge amb Jesús, un viatge per la vida, un viatge d’humanitat que els acostà a Déu i als demés. Nosaltres també rebem l’encàrrec de tornar a Galilea, “a la nostra pròpia Galilea”, és a dir, a casa nostra, a l’escola, al treball… i des de allà observar amb aquesta mirada nova.

Fent un esforç̧ de concretar les característiques d’aquesta mirada renovada, diríem que estam convidats a tenir una mirada alegre, sense prejudicis, sense rancúnies, una mirada més humana i fonamentada en el diàleg, l'acollida, l'autenticitat, la responsabilitat, la coherència, la solidaritat, l'autoestima, el respecte, la tolerància, la comprensió, l'esperit de servei i la generositat, tot gaudint amb un somriure de les coses senzilles del dia a dia. En un món que juga a accelerar-nos perquè no tinguem criteri propi, des de la vivència cristiana rebem una invitació a entrar en la profunditat en la nostra vida, una vida marcada per l’alegria. No l’alegria de la disbauxa, sinó l’alegria que sols Déu pot donar i que canvia les nostres vides, i la vida dels qui ens envolten.

Així doncs, desitjar que visquem la Pasqua com el que és, un temps alegre, una alegria que es reflecteixi des de la nostra mirada en el món, un món necessitat d’alegria, necessitat de somriures.

Molts anys i Bona Pasqua!

Joan Miquel Riera Torres, CC SANT SALVADOR

RECOLZAR ELS DESFAVORITS

Desenvolupar les pròpies capacitats i habilitats per posar-les al servei dels altres.

Per un tema del qual els darrers anys es parla tant i s’estudia tant, he trobat en les paraules del nostre Papa Francesc un gran missatge per reflexionar. 

“ Una Església pobra i per als pobres “.  “ No oblidem mai que el vertader poder és el servei”. “ Tenir cura dels més pobres, dels més dèbils, de qui té gana, set, si és estranger, o està malalt o a la presó”.

 Aquests missatges ens poden servir per situar-nos i refrescar-nos la memòria per començar la nostra reflexió.  

Els darrers anys som testimonis del sofriment, no sols econòmic, sinó també social i moral, que ha afectat i està afectant persones i famílies de la nostra societat. Podem escoltar i  mirar les notícies diàries sobre els països pobres per tenir una idea del que està passant, però també seria interessant pegar una ullada al nostre entorn més pròxim i familiar a on, de ben segur, també trobam situacions de pobresa i sofriment.  No ens podem oblidar dels infants i joves que viuen a la pobresa, que no poden cobrir les necessitats bàsiques, que no tenen un entorn familiar, ni social, per poder créixer, educar-se i desenvolupar-se adequadament. 

I tornant a les paraules del Papa Francesc: “ La paraula “solidaritat” està un poc “desgastada” i a vegades s’interpreta malament, però la paraula “solidaritat” és molt més que alguns actes esporàdics de generositat. Suposa crear una nova mentalitat que pensi en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns”.

Per una altra banda, també ens podem adonar que aquesta pobresa i aquest mateix sofriment ha generat un moviment de generositat en persones, agrupacions socials o institucions . Moviments d’ajuda i col·laboració amb els més necessitats. Moviments que ens convé conèixer i als quals des de l’escola o la família ens podem acostar i col·laborar amb ells : Càritas , Mans Unides... 

Però també necessitam que els governants mirin més enllà dels seus propis interessos i es comprometin de debò.  De nou en paraules del nostre Papa, necessitam “ un compromís social que sigui transformador de les persones i de les causes de la pobresa, que denunciï la injustícia, per alleujar el dolor i el sofriment, i que sigui capaç d’oferir propostes concretes que ajudin a posar en marxa el missatge transformador de l’Evangeli i assumeixi les implicacions de la fe i la caritat”.

La caritat la podem viure a les relacions més quotidianes: família comunitat, escola, petits grups...

Hem de fomentar aquesta caritat al nostre entorn més pròxim, per després poder arribar més lluny. Anem a predicar amb l’exemple . Anem a conèixer la nostra realitat més pròxima i a aportar el nostre granet d’arena per desenvolupar les nostres pròpies capacitats d’ajuda als altres i posar-les al servei dels més necessitats. Seria la nostra aportació com a escoles de les Germanes de la Caritat  i del vertader poder del servei als que més ho necessiten. 

M Reme Sánchez 

CEI Sant Vicenç de Paül 

Port de Pollença

“CONSTRUIR LA PAU ÉS UN ART QUE REQUEREIX SERENITAT, CREATIVITAT, SENSIBILITAT I DESTRESA” (PAPA FRANCESC)

PAU, una paraula curta que pot semblar petita, però amb un significat molt important.

La Pau és com l’esperança de la qual parla el poeta i filòsof Charles Péguy: és com una flor fràgil que tracta de créixer enmig de les pedres de la violència.

Desitjam viure a una cultura de pau, que es defineix com un conjunt de valors, actituds i comportaments que es reflecteixen en el respecte a la vida, a la persona, el rebuig a la violència, i a la vivència dels principis de llibertat, justícia, solidaritat i tolerància.

I per què no tenim pau si és el que volem? Per aconseguir la Pau en el món primer ha d’haver una transformació interna de la persona. Hem d’arribar al fons de nosaltres mateixos.

Ja ens ho diu l’ Evangeli: Benaventurats els que cerquen la pau, perquè ells seran anomenats Fills  de Déu ( Mt. 5,9).

La Pau, quan la sentim al nostre interior, ens ajuda a trobar una serena quietud. La Pau profunda de cor és la que ajuda a superar les situacions adverses que es presenten al llarg de la vida.

La Pau ha de ser una forma de ser i de comportar-se. La Pau mai és una cosa feta del tot:  l’hem d’anar fent cada dia. Així també ens ho va dir el Papa Joan Pau II.

 Hem d’aprendre a viure en pau amb els que ens acompanyen, amb els que compartim vida i experiències. Hem d’ensenyar al més petits a estimar, a perdonar quan ens equivocam, a ser respectuosos amb els altres i,  així,  viure la Pau. Una Pau que neix de l’amor als altres, tal i com ens va ensenyar Jesús.