COMPASSIÓ. POSAR EL COR PROP DELS NECESSITATS

Abans de començar, hem de saber què significa la paraula compassió. Si ho cercam en el diccionari de la Llengua catalana, trobarem la següent definició: “Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri”.  Per tant, podríem definir compassió com el sentiment de tristesa que produeix  veure patir algú i que impulsa a aliviar el seu dolor o patiment, a posar-hi remei o a evitar-lo.                         Avui en dia, la nostra societat viu uns moments complicats, on percebem un gran sofriment a moltes famílies que es troben a l’atur i tenen dificultats per poder arribar a final de mes amb un plat a la taula; també  sabem que hi ha empresaris que fan un gran esforç per poder mantenir la seva empresa viva i també els seus treballadors; o la impotència dels joves que veuen els seus familiars i amics patir...             Per tot això, crec que és necessari entendre que la compassió i l’empatia són uns sentiments que van units, sempre entenent l’empatia com la capacitat de posar-se en la pell de l’altra persona i comprendre el seu estat emocional.             Ser compassiu vol dir sentir llàstima? La resposta és no, i no hem de confondre sentir compassió per algú amb tenir-ne llàstima. La compassió et fa sentir prop de l’altra persona i te n’adones que, en les mateixes circumstàncies, tu podries haver reaccionat de la mateixa manera. Sentir compassió és tractar els altres com un mateix voldria ser tractat. Sentir llàstima és diferent, és posar-te per sobre d’aquella persona creient-te millor que ella i, fins i tot, arribar a ridiculitzar-la.

            El model més clar de persona compassiva el trobam en Jesús, qui va fer de la compassió el seu estil de vida. Jesús sentia molta empatia i, per això, era capaç de comprendre i compartir els sentiments dels qui  sofrien. Ell ens explicà la compassió amb la paràbola del bon samarità, que ens ensenya que hem d’ajudar els

necessitats, sense tenir en compte races ni classes socials, no només en l’aspecte material sinó que també donant fe, amor, confiança i estimació. També ens ensenya com, per ser compassius, hem de saber veure, sentir, commoure’ns, posar-hi les mans, dedicar-hi el nostre esforç, el nostre temps i els nostres recursos com va fer aquell bon samarità.             Al llarg de la història, hem conegut altres persones compassives que han aconseguit fer moltes coses bones pels altres, per amor al proïsme, arriscant la seva pròpia vida. És el cas, per exemple, d’Irene Sandler, una infermera polaca catòlica que va salvar la vida de més de 2500 nins jueus condemnats a perdre la seva vida en l’holocaust. També coneixem tots la gran tasca que va dur a terme la mare Teresa de Calcuta o Vicenç Ferrer a l’Índia; o la lluita que encara avui encapçala Pedro Casaldáliga, un religiós espanyol, bisbe emèrit a Brasil, que lluita pels drets dels més desfavorits. Tot això moguts, simplement, per amor a l’altra persona.             La compassió és una virtut lligada a l’empatia que necessita una acció positiva, ja que ser compassiu implica fer alguna cosa cap als altres. Des de l’escola, treballam aquesta acció positiva i intentam que els nostres alumnes treballin la competència emocional perquè siguin capaços de prendre consciència de les seves pròpies emocions i de les emocions dels altres. D’aquesta actitud compassiva neixen les campanyes solidàries que duim a terme al llarg del curs escolar. La compassió dignifica, beneficia i fa més humà tant a qui l’ofereix com a qui la rep.  Com diu el Dalai Lama: “Si vols que els altres siguin feliços, practica la compassió. Si vols ser feliç tu, practica la compassió.”

Antònia Pou Salas

Nostra Senyora de Gràcia (Llucmajor)

 

COL·LABORAR

Comprendre la realitat per transformar-la             Vivim en una societat caracteritzada per l’individualisme i el plaer. En moltes ocasions no sabem afrontar els nostres problemes i, molt menys, resoldre’ls. Els amagam en la violència, faltant al respecte als altres quan parlam, en l’alcohol, les drogues,... Altres persones no han descobert la vertadera Felicitat, i per això, res del que fan i del que viuen els satisfà. Han de cercar nous reptes, noves sensacions, que al poc temps perden el seu valor, per la qual cosa tenen la necessitat de cercar-ne d’altres cada vegada més exigents. Vivint amb aquest individualisme, ens trobam amb una gran despreocupació vers els altres. No ens interessen els problemes aliens, no tenim temps per escoltar a ningú, no volem conèixer quins són els patiments o les necessitats dels que tenim més a prop. El més important som jo i el meu benestar. Però, per altra banda, també s’observa una gran sobreprotecció dels pares cap als seus fills/es. Tal vegada creiem que són massa petits/es per tenir problemes o conflictes i, enlloc d’ajudar-los a resoldre’ls, els ho resolem nosaltres. Creiem que són massa petits/es perquè tenguin responsabilitats i no els deixam fer quasi res; al contrari, si ho podem fer nosaltres, els ho feim (preparar la motxilla, vestir-los, etc) Intentam justificar tot allò que no consideram important o necessari per a ells/es inventant excuses, i l’únic que aconseguim és impedir que els nostres fills/es puguin conèixer i assolir els vertaders valors, com són la Responsabilitat, la Justícia, la Col·laboració, l’Empatia, el Respecte, l’Amor, el Perdó,... És aquesta la societat que desitjàvem? “ Rumiem un moment en tots els grans problemes als quals s’enfronta el món: la desforestació, l’extinció d’espècies animals, l’embrutiment de mars i rius, la contaminació de l’atmosfera, el forat de la capa d’ozó, l’escalfament del planeta, la superpoblació, la guerra, la violència, la fam,... i tants i tants altres. Pensem un moment. Qui els ha creat, aquests problemes? No ha estat cosa de l’home? Doncs ja tenim la resposta: si volem arreglar el món, primer caldrà que arreglem l’home!” (Discurs de Luther King). Tan sols podrem transformar la realitat si primer començam a transformar-nos nosaltres mateixos. Per transformar la realitat, primer l’hem de veure i l’hem d’acceptar. Us convidam a fer un esforç, a obrir-nos als altres, obrir-nos a la vida. Col·laborem a formar persones capacitades a viure des de dins, des del seu amor, en relació amb els altres i obertes a la relació amb Déu. Aprofitem el valor afegit de creure en Déu, que tenim nosaltres els cristians, perquè serà aquest el que ens guiarà cap a una transformació positiva, harmònica i vital d’entendre el nostre entorn i transformar-lo en valors positius i d’empatia amb els altres éssers vius. Ja ho sabeu, no només voler és poder; sobretot, creure és poder, i és aquí que nosaltres, com a cristians, tenim uns avantatges a l’hora de percebre i transformar la realitat.  Aprofitau-la!! Mª José Alonso Ramis/ Miquel Miralles Gili        Col·legi Beata Francinaina Cirer                                                                          Inca

COMPARTIR Compartir per suavitzar les diferències

Hi ha qui té i no vol, hi ha qui vol i no té, i nosaltres, que volem i tenim, ho compartim.            Amb aquesta senzilla frase, intentam que els nins i nines que dinen al nostre menjador prenguin consciència que el món, mal repartit, és injust. I les injustícies, encara que al món dels adults siguin freqüents, no ho haurien de ser dins el món dels nostres infants. Parlam sovint, a les escoles, de valors, de la importància que tenen, de la gran diferència que hi ha entre tenir-ne com a base de la nostra educació o no tenir-ne de cap casta. No podem oblidar que tots els necessitam, no sols els infants per al seu desenvolupament vital, sinó els adults també. Tal vegada, si no ens haguéssim oblidat d'ells, no estaríem tan perduts. Tots els valors: solidaritat, compassió, pau, generositat, respecte, altruisme... són importants i necessaris, però serà en compartir els valors quan agafaran una nova dimensió i prendran realment sentit.

  Si compartim, les diferències minven. I minvant aquestes diferències, i suavitzant les que no es puguin atenuar, serà com aprendrem el vertader significat de la paraula compartir. Diferències entre uns i altres n'hi haurà sempre, i la veritat és que això ens fa únics i especials, però cal tenir cobertes totes les necessitats bàsiques. És aquí on entra la idea de prendre consciència que, al món, no tots estam en les mateixes circumstàncies, i no tots entenem el mateix per necessitats bàsiques. Aquí, per nosaltres, menjar, aigua, educació, sanitat, ... són coses bàsiques.

Potser el nostre veí, que viu porta a porta o el veí que viu a milers de quilòmetres més al nord o al sud o a l'est  o a l'oest, canviaria completament aquesta llista de prioritats bàsiques. Potser menjar i aigua seria l'únic que li preocuparia, ja que és allò que ens manca allò que recordam d'una forma més intensa.              Si compartim idees, sentiments, objectius ens acostam els uns als altres.  Per tant, acostem-nos, fem nostres les  preocupacions dels amics, dels somnis dels nostres fills les nostres prioritats, i fem-los saber que tot allò que per a ells és important també ho és per nosaltres. Compartim les nostres coses per tal de poder aconseguir acostar-nos a ells i obrir-los les portes. Donant qualque cosa del que tenim no resolem els problemes, però els suavitzam.  La caritat, no és mai de més. En ocasions participam en campanyes de recollida d'aliments o de roba, o de taps o qualsevol cosa que passa per davant nosaltres. Cal tenir clar que tots els actes tenen importància per petits que siguin. De mica en mica es pot omplir el tassó, i el tassó ple lleva la set a algú que en té. Per tant, no dubtem a realitzar qualsevol petit acte que impliqui aportar tant el teu temps com qualsevol altra cosa que puguem. Sols així, de forma desinteressada i quasi inconscient, calam dins la consciència dels petits. Ells perceben quan feim les coses per convicció o per obligació; i, de forma obligada, ningú treu profit d'allò que està fent. Per tant, compartim tots en la mesura que puguem, i ensenyarem als nostres nins el vertader significat de la paraula. Maria Antònia Lliteres Lliteres Directora Col·legi Verge de Monti-Sion

Porreres

SER SOLIDARIS

Benvolgudes famílies, Començar un nou curs, una il·lusió i un repte. Desitjam allò millor a tots els que formam la comunitat educativa. L’objectiu general i transversal que ens hem proposat per a aquest curs té dos aspectes ben distints que nosaltres volem unir: per una banda, la realitat d’una societat que està connectada, interconnectada de moltes maneres (“el món és com un llogaret”, repetim sovint) i per altra banda, i com a conseqüència d’aquesta interconnexió, coneixem la dura realitat de la humanitat, països ben pròxims a nosaltres que estan en guerres absurdes que maten cada dia molts d’innocents; els fluxos de gent que fugen de la fam i la misèria i lluiten per entrar a Europa i troben sovint la mort en l’intent; adults que abusen d’infants; dones maltractades; dones prostituïdes; dones que els marits tenen com segrestades dins ca seva; infants que no poden anar a escola, infants que fan feina de sol a sol... I per acabar aquestes pinzellades, poblacions a la intempèrie dels assots del virus de l’èbola. Podríem continuar, només ens hem mogut als contorns de la Mediterrània. Enguany, doncs, ens hem proposat que la connectivitat ens meni a ser més solidaris, cada un en la mesura de les seves possibilitats. Sabem que no podem transformar la realitat però... amb molta gent petita, fent coses petites arreu del món alguna cosa canvia. La solidaritat demana ulls oberts, cor sensible, ment desperta, mans dispostes a començar a treballar i, en tot moment, la pregària que demana al Senyor l’ajuda i la força. Molts de vosaltres us preguntareu, segurament, què hi poden fer els infants, els alumnes... Nosaltres els hem d’ensenyar a mirar, a respondre des del cor, a renunciar a alguna coseta per fer-nos solidaris amb els que no tenen res. Al llarg d’aquest curs, aquesta senzilla publicació ens parlarà de tot això des del punt de vista del professorat de distints centres de la Caritat. Que tenguem molt bon curs. Margalida Moyà Delegada d’Ensenyança

CAMINAR EN L’AMOR I LA BELLESA OBRIRÀ EL TEU COR AL MÓN I TOTES LES RELACIONS.“

“Només es veu bé amb el cor. L’essencial és invisible per als ulls”    (Saint-Exupéry ) Fou llavors que aparegué la guineu. - Hola, bon dia – digué la guineu. - Bon dia – respongué amb finesa el petit príncep -. Qui ets? Ets molt bonica. - Sóc una guineu – digué la guineu. - Vine a jugar amb mi – digué el petit príncep -: Estic molt trist... - No puc –va  contestar la guineu -. No hi puc jugar amb tu. No estic domesticada. - Ah! perdona. Cerco els homes... Què vol dir “domesticar”? - És una cosa molt oblidada – respongué la guineu -. Vol dir “crear lligams”. - Crear lligams? Sí – continuà la guineu -. Jo no tenc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Però si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu serà per a mi únic al en món. Jo seré per a tu única al món.                  El petit príncep ( capítol 21 ).          L’acte i l’efecte de caminar se’ns pot presentar a través de moltes cares i colors ben diferents: anar i tornar del treball o l’escola, passejar amb la família o els amics, anar de “compres”, sortir d’excursió, practicar l’exercici físic, etc. Però si a l’acte i a l’efecte de caminar hi afegim la idea d’acomplir-lo en l’amor i en la bellesa, sens dubte ens trobarem amb uns conceptes que ens situaran en un món i una realitat més alta. En definitiva, en uns altres camins: el camí de la pau i el perdó, el camí de l’afecte i la caritat, el camí de la veritat i la saviesa, el camí de la gratitud i la humilitat... Tots ells són camins que ens guiaran com els estels en la nit més fosca. Són camins que de manera inequívoca i transversal conflueixen en el més ample i segur de tots: el camí que ens obre el nostre cor al món i als altres.          Així, aquests camins seran els valors essencials i innegociables que ens caldrà educar com a pares i ensenyants entre els nostres fills i estudiants: éssers singulars que es troben en una etapa formativa especialment sensible i crítica davant els reptes de la pròpia condició humana i del seu entorn immediat. Convé, doncs, donar rostre i sentit des de la llar i les escoles a la nostra acció educativa i cultivar-los amb especial inquietud també en la intel·ligència espiritual. Conseqüentment, per tal d’aprendre a caminar en l’amor i en la bellesa podem:     * Ensenyar-los a saber destriar els autèntics valors que fan créixer la persona més humana. Lluny dels contravalors que a través d’estereotips i mites la societat actual proposa tan sovint com a eix vertebrador d’una vida pretesament més sana i feliç.     * Fomentar aquells valors cristians i universals que els facin ciutadans més cultes, informats, educats i sensats, perquè tenguin cura de la veritat i de la justícia, i cerquin la felicitat en la responsabilitat i el compromís.     * Transmetre’ls la competència intel·lectual i emocional indispensable que els garanteixi un millor futur social i laboral. Lluny de la mediocritat i la divisa del “tot val”, ben fomentat entre altres per la televisió i certs patrons culturals a la moda.     * Reforçar-los la seva capacitat de relacionar-se amb l’entorn i amb els altres,  d’entendre i d’atendre l’altre, sense exclussivismes de cap tipus, a fi de crear lligams estables i perdurables. Fer-los veure que la simpatia ens porta a enamorar-se, però l’empatia ens porta a l’amor.           De manera semblant a com el petit príncep emprèn a caminar més enllà del seu petit planeta cercant la humanitat - és a dir les persones i els seus valors -, cal que facen camí plegats en l’amor i en la bellesa i obrir el nostre cor. Mahatma Ghandi afirmava que les tres quartes parts de les misèries i malentesos en el món s’acabarien si les persones es posassin en les sabates dels seus adversaris i entenguessin el seu punt de vista. Segurament així ens trobaríem en un món més alt i més lluny.     - Començ a entendre – digué el petit príncep -. Hi ha una flor... Bartomeu Bagur Col.legi Ramon Llull. Santa Maria del Camí.

LA TEVA META, ARRIBAR MÉS LLUNY

Estar tranquils , en reflexió, fa que puguem arribar a escoltar el silenci i apreciar els pocs instants de solitud d’aquesta vida on tot va tan de pressa. Cercar una estoneta, aturar i no només veure les coses, sinó mirar-les, contemplar-les, fa que ens adonem de detalls que abans eren imperceptibles per nosaltres. Aquests moments, també, són els que ens fan tornar enrere, revisar els nostres actes i encaminar el nostre futur prenent decisions que ens facin créixer com a persones. Tenir inquietuds, objectius, metes... ens costa esforç i , a vegades, llàgrimes. Però és evident que quan algú es dedica en cos i ànima a un propòsit, i encara que no sempre el resultat sigui així com l’esperàvem, la satisfacció d’haver fet les coses bé, i de donar tot el que podíem, és total. Ser conscients de les nostres limitacions, dels nostres errors, i ser capaços d’explicar-ho als altres i enfrontar-ho nosaltres mateixos són petites passes que ens ajuden a millorar. No hem de veure les discapacitats d’una persona, sinó les capacitats que té; i el que aconseguirà  amb ajuda de tots, amb esperança i fe. La vida és un camí que ens toca recórrer i en el qual trobarem èxit i fracàs, pena i alegria, amor i odi... però no hem d’oblidar els que ens han acompanyat durant aquest recorregut, els que ens han ofert la seva mà  perquè hem caigut o, simplement, per facilitar-nos el pas, i donar-los  gràcies per tot! Gràcies! una paraula tan gran per si mateixa que no necessita més acompanyaments, i tan desitjada d’escoltar per tots que només el fet de pronunciar-la provoca grans somriures, abraçades, besades... I què hi ha de més satisfactori que un gest d’emoció? Coloma Roig Terrassa Verge de Monti-sion de Porreres

L’ESFORÇ ENS AJUDA A CONÈIXER I DESENVOLUPAR LES NOSTRES POSSIBILITATS

Avui en dia, en plena època de recessió dels valors, potser que l’esforç sigui un dels que  han reculat més per a la majoria dels ésser humans. Motius en té, entre altres: * Esforç significa lluita per aconseguir unes metes. * Sacrifici per arribar a port. * Els estereotips del mitjans de comunicació en què es mira la joventut. * El desenvolupament tecnològic, que facilita la recerca de la informació. * El paternalisme i la sobreprotecció. * La manca de límits. * El mateix sistema educatiu, en continus canvis. * Les perspectives de futur. Amb tot això, sense esforç i confiant amb la sort, tenim les passes comptades Tal vegada, girant la truita i convertint els motius negatius en positius, inculcant una cultura adequada, basa- da en l'esforç i amb unes metes ben definides, podem aconseguir que la lluita acabi en victòria, que el sacri- fici hagi valgut la pena, que el paternalisme es transformi en  sentit de la responsabilitat, que els pares sàpi- guen dir un no quan calgui, que la competitivitat i l'esforç siguin metes en vistes al futur professional. Tot això faria que aquesta manca d’esforç es converteixi en cultura del sacrifici. Però, com educar en valors? L’exemple n'és una forma. El nins i nines actuen des del primer moment imitant les conductes que veuen al seu voltant; així doncs, la forma d'actuar dels pares i les raons per les quals ho fan permeten gairebé que els fills assumeixin els valors del pare i la mare. Però no basta amb el model dels pares; hi ha altres influències externes que també intervindran en la forma d'actuar: els amics, la família, el col·legi, els mitjans de comunicació, els ídols, la moda.... I, com que moltes d'aquestes influències poden ser negatives, cal preguntar-se si es pot fer alguna cosa per contrarestar aquests valors negatius: per exemple, fomentar la convivència familiar i desenvolupar en els fills hàbits de conducta relacionats amb valors importats i positius. L'autonomia. És un dels vehicles indispensables per aconseguir que la persona estigui en la disposició d’actuar amb esforç. Si l’actitud a adoptar és de proteccionisme, mai el fill o la filla tindrà l’interès, ni la disposició, ni l’afany per intentar assolir per ell mateix fites; ho tindrà fet i no li caldrà esforçar-se. Cal promocionar i premiar l’autonomia personal. La resistència. Cal permetre que visquin les experiències desagradables que els oferesqui la vida, per atzar o a conseqüència dels seus actes. No planyir-los ni eliminar tot el patiment, però tampoc abandonar-los. La perseverança. S’ha de comprovar que hom posa els mitjans i l’esforç apropiats per aconseguir les seves fites; això suposa, a més, valorar la seva conducta, mostrar aprovació o desaprovació quan calgui. I per acabar, la motivació. Quan l’individu està provist de motivació, és capaç d’enfrontar-se a esforços que d’altra manera no realitzaria, per tant, és important estar al seu costat per animar-los en els moments difícils. Gabriel Nadal Sant Vicenç de Paül – La Soledat

Envia'm un WhatsApp i parlam...!

Aquesta expressió, que avui dia està en boca de tots, probablement resulti inintel·ligible per a la generació de la postguerra que va créixer sense televisió, escoltant les notícies pel transistor i utilitzant el correu (sí, el de paper) per comunicar-se amb els familiars que vivien en llocs llunyans. Sovint em pregunt què pensaran els nostres padrins, els nostres veïns més ancians -que solem anomenar “la gent gran”- de la forma que tenim de comunicar-nos actualment. No vull emprendre una croada en contra de les xarxes socials i els avanços tecnològics; pens que són una eina i que, com a tal, no són ni bones ni dolentes, tot depèn de l'ús que se'ls doni; però, certament, consider que estan canviant les nostres formes de comunicació, i és tasca de cadascun reflexionar si en la seva pròpia vida el beneficien o el perjudiquen. Record que els meus avis m'explicaven que, quan eren joves, a les cases no existia la televisió, així que els menjars i sopars eren moments de genuïna comunicació, on es compartien les anècdotes viscudes al llarg del dia. Sempre m'ha cridat l'atenció que, en arribar la nit, les famílies senceres es reunissin al voltant del braser per dialogar o simplement per estar junts, en silenci... Intent imaginar qualsevol família dels nostres dies en les mateixes circumstàncies: Sense televisió, videoconsola, ordinador, tablet, telèfon fix, telèfon mòbil (un per hom, per descomptat) i alguna cosa més que segur falta en aquesta llista durant un sol dia. Podríem pensar que la nostra hipotètica família viuria aïllada, incomunicada...Probablement sí, amb el món exterior, “de portes per fora”, però ¿guanyaria en qualitat i quantitat de diàleg i comunicació? És possible que l'ànsia d'estar sempre connectats amb el món ens estigui allunyant dels que tenim al costat? M'assabent del que li passa a un ciutadà anònim a milions de quilòmetres però em passa desapercebuda la tristesa del meu germà? Són preguntes llançades des d'aquest espai que poden ajudar-los a revisar la seva pròpia vida. Reprenent la saviesa dels nostres majors, recull aquí algunes pistes sobre el que consideraríem la base d'una bona comunicació: - La veritable comunicació comença per un mateix. És necessari reservar moments de silenci tots els dies per connectar amb el nostre jo més íntim i espiritual. Sense aquesta connexió, la persona pot acabar caminant sense rumb, com un autòmat. - Escolti abans de parlar: sembla alguna cosa molt simple, però l'escolta activa és la base d'una bona comunicació; a més, triï acuradament les seves paraules. Les paraules són com pedres, serveixen tant per tendir ponts com per alçar murs. - Atès que el temps del qual disposam és limitat, asseguri's de tenir cada dia una comunicació de qualitat amb aquells que més li importen. No són necessàries grans coses; per començar, no oblidi mai l'ús reiterat d'aquestes tres fórmules: “Per favor”, “perdó” i “gràcies”. Si a més les acompanya d'un somriure o una abraçada, l'èxit està assegurat!Els convid que es prenguin una estoneta per reflexionar sobre totes aquestes recomanacions, ja que potser són el camí per estar sempre “connectats” amb nosaltres mateixos i amb els altres.  Marta Sena Col·legi La Immaculada - Paiporta (València)