Vos heu fixat mai que moltes vegades són els
petits detalls inadvertits els que donen sentit al conjunt? M’explicaré:
imaginau-vos un text sense cap punt ni coma, o bé una melodia sense cap
silenci ni pausa, o el que és pitjor, un any sense vacances. Sense els punts,
les pauses i les vacances, no podríem parlar de literatura, música o treball.
Aquestes petites absències són les que donen sentit al que feim. Aquesta
introducció ens serveix per ser conscients que la nostra vida i la nostra salut
(física, anímica i espiritual) també necessiten d’aquestes petites pauses.
Petites pauses que no estan buides, sinó plenes de significat.
Massa vegades, ja sigui en l’àmbit familiar com
en l’escolar, el silenci ha estat emprat com un càstig. “Fins que no calleu
no farem tal cosa” és una expressió que malauradament hem sentit moltes
vegades. De fet, de cada vegada fugim més del silenci. Per poc que un obri
els ulls veu com sempre hem de tenir alguna “banda sonora” en les nostres
activitats: la ràdio en el cotxe o la feina, la televisió encesa malgrat
ningú la miri, el mòbil i els cascs quan caminam o feim exercici, i molts
d’altres exemples. El silenci és molt més que un sistema per aconseguir fer
alguna activitat. És amb ell mateix tota una tasca no gens fàcil. Fer silenci
no és simplement estar callat. Fer silenci implica el nostre exterior (estar
callats, un entorn que hi ajudi, etc), però també implica el nostre interior.
|
Vos propòs un exercici voluntari: una estona de
silenci. El primer que succeirà és que el nostre cap seguirà fent feina: “amb
tot el que he de fer i jo aquí aturat”, “després he de fer o he d’anar a tal
banda”, “quina pèrdua de temps”. Aquestes són algunes de les idees que ens
passaran pel cap. Encara no hem estats capaços de fer silenci. Si ho seguim
intentant, arribarem a que els nirvis ens deixin tranquils i gaudir d’una
estona de pau. Vet aquí el primer fruit del silenci: la pau.
Seguim: en un primer moment sempre mirarem cap a
defora, pensarem en altres persones i llocs. Però un moment determinat
mirarem a dins nosaltres. Això no és agradable en un primer moment. Mirar la
pròpia vida amb ulls nets i serens ens ajuda a valorar les coses positives,
però també a ser conscient de les negatives. A ningú agrada prendre
consciència que no és perfecte, que s’ha equivocat. Quina llàstima que encara
hi hagi gent que digui allò que ell “no ha de demanar perdó de res”, senyal
que no ens coneixem suficientment. No facem demanar perdó als nostres nins i
nines sense haver-los fet fer una estona de silenci i d’entrada a dins ells!
Ja tenim un segon fruit del silenci: l’autoconeixement.
Una darrera passa, lliurement, a mode de
proposta. Un silenci que ens doni una certa pau interior i que ens ajudi a
conèixer-nos més, ens durà a ser conscients que mai estam tot sols. Que hi ha
Algú que a dins aquest silenci, de manera molt discreta, ens acompanya i
aconsella dins la nostra vida i que a través de nosaltres pot fer de caixa de
ressonància.
Concloent, el silenci no és negatiu, sinó que pot
ser per a tothom una bona eina per aconseguir pau i una millorança dins la
nostra vida, i si a més ho miram amb ulls de fe pot ser un moment de trobada
amb Déu. Facem dels nostres silencis ocasions per a créixer i moments plens
de significat.
Francesc
Vicens Gomila
Ex alumne i membre Consell Escolar CC Sant
Salvador
|
