|
La paraula convivència té una definió excessivament
senzilla: viure junts. Aquesta és la definició lèxica que en fan tots els
diccionaris de llengua, i que, si bé és força precisa i entenent, no s'acosta
per res a la difícil realitat que suposa el fet de viure en comunitat. El mot
convivència podria trobar, després de molt parlar-ne, una definició
estipulativa, és a dir, una definició decidida convencionalment per raons de
claredat i precisió en un context determinat. Però caldria, encara, posar la
definició en pràctica. I aquest és el vertader problema del mot. Si bé tots
la sabem definir d'una manera o altra, els humans, cada cop posam més traves
a la manera de viure, al fet de conviure.
Sobte, però, que darrere aquesta manca de
sensibilitat i falta de valors generalitzat que ens obliga a posar damunt la
taula el tema de la convivència, tothom té por a quedar-se sol. O més ben
dit, a la soledat. És clar, doncs, que l'home, la humanitat, no es va crear
per viure de forma aïllada a la comunitat, sinó que va ser creada per viure
en comunió, per compartir, per estimar, per ajudar-se i, òbviament, per
comunicar-se. En el cas dels humans, aquesta comunicació s'anomena
llenguatge, i aquest és el gran regal de la comunicació1.
Per recuperar la convivència i exaltar valors que
són a la boca de tothom però que ben pocs practiquen com el respecte, la
tolerància, la igualtat, la llibertat... hem de recuperar primer de tot el
poder de la comunicació. Si no aprenem a parlar i a dialogar, a criticar de
forma sempre constructiva, a opinar... difícilment entendrem que viure és
molt més que néixer, créixer, reproduir-se i morir. Viure és, sobretot,
conviure.
|
És ser capaços d'entendre i resoldre els conflictes
que la vida ens planteja diàriament. Però resoldre'ls sempre de forma
pacífica i civilitzada, sense fer ús de la força ni la injustícia. Hem
d'aconseguir que la raó s'imposi a la força, i la paraula sigui l'única eina
per aconseguir aquest objectiu.
I avui, enmig d'un trasbals econòmic amb pocs
precedents i d'una revolució tecnològica mai vista, la comunicació i la forma
de viure s'han vist afectats per allò que s'anomenen les xarxes socials, i
que suposa, sens dubte, una nova forma de comunicació. Lògicament, amb la
mesura de la responsabilitat, aquestes noves eines comunicatives suposen
avançar i millorar les relacions socials i humanes, ja que ens permeten
establir contacte quasi permanent amb persones que es troben a milers de
quilòmetres de nosaltres. La por, però, és que aquesta transformació
comunicativa no es converteixi en un problema per a la societat, i al final
acabem marginant el gran regal de la comunicació que suposa el llenguatge, i
per tant acabi afectant la convivència amb les persones. Una cosa no pot
substituir l'altra, i per tant no podem permetre que les xarxes socials
siguin el fil conductor i comunicatiu de les relacions humanes. La veu, la
mirada, els gestos, l'entonació, l'espai comunicatiu... tots aquests elements
són naturals del llenguatge humà, i en cap cas poden desaparèixer.
Per tant, avui tenim la difícil tasca de recuperar
valors que sembla que s'hagin congelat o perduts, i fer que la comunicació humana
sigui el mecanisme conductor d'aquest procés de convivència. Això, unit a les
noves formes de relació cibernàutiques, pot esdevenir la mescla i el poder
necessari per aconseguir un món més just i millor.
CC
SANT SALVADOR D'ARTÀ
MAIG
DE 2013
|
|
