Aquesta expressió, que avui dia està en boca de tots,
probablement resulti inintel·ligible per a la generació de la postguerra que
va créixer sense televisió, escoltant les notícies pel transistor i
utilitzant el correu (sí, el de paper) per comunicar-se amb els familiars que
vivien en llocs llunyans.
Sovint em pregunt què pensaran els nostres padrins, els
nostres veïns més ancians -que solem anomenar “la gent gran”- de la forma que
tenim de comunicar-nos actualment.
No vull emprendre una croada en contra de les xarxes socials i els avanços tecnològics; pens que són una eina i que, com a tal, no són ni bones ni dolentes, tot depèn de l'ús que se'ls doni; però, certament, consider que estan canviant les nostres formes de comunicació, i és tasca de cadascun reflexionar si en la seva pròpia vida el beneficien o el perjudiquen. Record que els meus avis m'explicaven que, quan eren joves, a les cases no existia la televisió, així que els menjars i sopars eren moments de genuïna comunicació, on es compartien les anècdotes viscudes al llarg del dia. Sempre m'ha cridat l'atenció que, en arribar la nit, les famílies senceres es reunissin al voltant del braser per dialogar o simplement per estar junts, en silenci...
Intent imaginar qualsevol família dels nostres dies en
les mateixes circumstàncies: Sense televisió, videoconsola, ordinador, tablet, telèfon fix, telèfon mòbil (un
per hom, per descomptat) i alguna cosa més que segur falta en aquesta llista
durant un sol dia.
|
dilluns, 3 de febrer del 2014
Envia'm un WhatsApp i parlam...!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada